Ja fa més de 13 anys que Sergi Roberto és algú en el Barça. Promocionat del planter, al qual va arribar el 2006 procedent del Nàstic de Tarragona, quatre anys més tard, el 10 de novembre del 2010 i sota les ordres de Pep Guardiola en un duel de copa contra el Ceuta (5-1), aquell nano aleshores de 18 anys es va presentar amb el primer equip. I fins ara. Ha plogut molt. De fet, ara, als 32 anys, és el primer capità. Quan ell va aterrar, era Carles Puyol qui duia el braçal i ha viscut totes les successions en la capitania, passant per Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Leo Messi i acabant amb Sergio Busquets, que li va cedir el testimoni. Ara és el seu torn. “Per mi és un orgull”, repeteix quan en parla.

Sergi Roberto s’ha erigit en un d’aquells capitans que no necessiten alçar la veu per ser seguits, que es guanyen el respecte amb fets i lideren a través de l’exemple. Xavi, que sempre l’ha defensat, ho va explicar recentment: “Sergi Roberto és un exemple per a tothom; un capità amb majúscules. És un líder.” El de Reus, avesat a un rol secundari, sempre posa el grup per damunt de tot. És públic quan, al final d’un partit en què no ha jugat, és el primer de sortir a saludar companys, a parlar amb ells i a ser un més. Gestos que sumen. Amb veterans i joves. En el vestidor és clau per fer grup. Per exemple, és un gran amic de Marc-André ter Stegen, un altre pes pesant, i el fet que parli anglès també ha estat un afegit per ajudar a integrar futbolistes com Andreas Christensen i Robert Lewandowski. I als nens també els cuida. És habitual veure’l al Palau Blaugrana mirant el bàsquet acompanyat de companys com Ferran Torres, Gavi, Pedri o Fermín. I als nouvinguts com Lamine Yamal o Pau Cubarsí també sap com tractar-los, ja que un dia ell, una persona de la casa, va estar en la seva situació.

Fora del camp, doncs, suma, però també a dins. Aquest curs, quan li ha tocat, ha respost. I ho ha fet en la seva posició original, la de mig centre. Tot i fer carrera al club blaugrana com a lateral dret, és una demarcació en què, irremeiablement, ha mostrat carències, encara que ha anat complint. Xavi el contempla a la medul·lar, als seus orígens. “Entén a la perfecció el joc de posició i a què volem jugar”, ha dit l’entrenador en més d’una ocasió. I en aquest rol va ser bàsic fa dues setmanes, amb un paper destacat en els transcendentals partits contra el Nàpols (3-1) en la tornada de vuitens de final de la Champions League i contra l’Atlético (0-3) en la lliga. Les lesions, realment, tampoc li han permès tenir continuïtat; al mes d’octubre es va fer una lesió al soli de la cama dreta que el va apartar un mes i mig, i a finals de gener unes molèsties al tendó d’Aquil·les del peu esquerre el van tenir fora prop d’un mes. En total, ha disputat només 16 enfrontaments en totes les competicions, 9 com a titular, marcant 3 gols, tots en la lliga.

Malgrat tot, queda lluny el martiri que Sergi Roberto va haver de passar amb la cuixa dreta, quan unes molèsties de les quals no feia net el van tenir més d’un any jugant amb dolor i recaigudes contínues. Operat, finalment, el desembre del 2021 del recte femoral, allò ja està superat. Igual que les dures crítiques que va haver de patir durant aquella època, amb xiulets inclosos al Camp Nou. Li va saber molt de greu, i a còpia de compromís i rendiment s’ha tornat a guanyar gran part de l’afició.