El Barça no serà a Munic. L’equip orientat per Hansi Flick va perdre ahir al feu de l’Inter (4-3) en la tornada de les semifinals, després de l’empat (3-3) de l’anada, i va ser eliminat de la Champions League. Un adeu amb el cap ben alt, ja que el jove grup blaugrana va caure dempeus, després d’aixecar un 2-0, veure com el conjunt neroazzurro li empatava l’eliminatòria en l'última jugada del partit i, en la pròrroga, decantava la balança. Ho va intentar fins al final el quadre culer, que ha protagonitzat una actuació en la màxima competició continental espectacular i que no té res a retreure’s.

Així, el Barça no jugarà la final, però ja torna a ser un dels grans del Vell Continent. Amb això s’ha de quedar. I és que deu anys després de l'última Champions League que va conquerir, el 6 d’abril del 2015, amb aquell equip orientat per Luis Enrique, que tenia com a estandart la MSN (Messi, Suárez i Neymar), i que va alçar la cinquena imposant-se (1-3) a la Juventus, a l’Olympiastadion de Berlín, el conjunt blaugrana camina, per fi, amb pas ferm per territori europeu. L’objectiu era la sisena, també a Alemanya, a l’Allianz Arena de Munic, però el futbol, sobretot en aquestes instàncies, són detalls, i ahir no li van acompanyar. L’arbitratge de Szymon Marciniak amb Dennis Higler al VAR, tampoc va assistir massa en aquest sentit. Sigui com sigui, l’Inter és el primer finalista i se les haurà amb PSG o Arsenal d’oponents el proper 31 de maig.

L’eliminació d’ahir a Europa és dolorosa, però el barcelonisme té arguments de sobra per somriure. El Barça va caure amb orgull. Perquè li ha tocat mastegar sorra al culer en la última dècada, que ha vist com, des d’aquell dia en què va triomfar contra la Juve a Berlín, el seu equip ha estat incapaç de fer-se fort a Europa, mentre l’etern rival, el Real Madrid, aixecava cinc orelludes pel camí. Han estat deu anys de frustracions amb caigudes estrepitoses una rere l’altra: golejades contra la Juventus (3-0 als quarts de final de l’edició 2016/17), la Roma (3-0 als quarts de final de l’edició 2017/18), el Liverpool (4-0 a les semifinals 2018/19), el Bayern (2-8 als quarts de final de l’edició 2019/20) i el PSG (1-4 als vuitens de final de l’edició 2020/21 i 1-4 als quarts de final de l’edició 2023/24); i ruboritzants eliminacions a la fase de grups amb oblidables actuacions posteriors a l’Europa League (2021/22 i 2022/23). Aquest equip ha deixat això enrere i ha tornat a honorar l’institució. Res a veure té l’adeu d’ahir a San Siro, amb tots els anteriors.

El què està clar és que si s’ha de perdre, que sigui així. I té molt recorregut aquest equipàs que ha creat en temps rècord Hansi Flick. És un conjunt que competeix i ha demostrat que pot superar a qui sigui, amb un estil recognoscible i futbolistes diferencials i amb molta joventut. La sensació és que, aquesta vegada sí, és l’inici d’una era al Barça que pot tancar la temporada amb la supercopa, la copa, que ja té al sarró, i la lliga, en què diumenge té un transcendental clàssic a l’estadi Lluís Companys.

El feu a Milà va tenir dues meitats, abans de la pròrroga, molt diferents. El primer acte va ser de moments. I l’Inter va aprofitar millors els seus. Li va costar al Barça, de bon començament. El grup de Hansi Flick va tenir problemes per neutralitzar la sortida de pilota dels neroazzurri, que van superar bé la pressió alta culer, un pèl desajustada i no prou agressiva. Així va anar creixent el conjunt llombard, que no va haver de ser massa creatiu per collar als blaugrana a còpia de serveis de banda directes a l’àrea des d’on fós i de córners. Patia el conjunt barcelonista, minvat d’altura, sense Araujo finalment a l’onze, ja que el tècnic alemany va apostar per no tocar l’eix defensiu de confiança que formen Cubarsí i Iñigo Martínez i mantenir Gerard Martín, que va fer-ho molt bé, al lateral esquerre. I, en aquest context, el Barça no va aconseguir desplegar-se, ja que l’Inter sí va ser eficient amb la pressió alta, impedint les progressions culers. En una d’aquestes, Di Marco va pispar-li la pilota a Dani Olmo, va enganxar el Barça desorganitzat i va trobar a Dumfries que sol davant Szcsesny va regalar el gol en safata a Lautaro (21’), que va posar per davant als italians. L’argentí, que era dubte per molèsties musculars, va ser finalment titular i diferencial.

Amb la diana, l’Inter va cedir metres i va esperar per contraatacar, mentre el Barça va plantar-se a camp rival. I va generar prou, però li va faltar determinació a dins de l’àrea. Lamine Yamal que tot i estar ben lligat per Di Marco, Bastoni i Mkhitarian, va produir diverses situacions de gol, en va tenir una que va xutar a fora, mentre que Ferran i Olmo, també dins de l’àrea, no van estar prou fins en dues centrades en què van quedar en bona posició. Els de Simone Inzaghi, mentrestant, estaven còmodes, esperant l’oportunitat per llançar-se o una pilota aturada, i els va arribar just abans del descans. Un contraatac, en què Lautaro va plantar-se dins de l’àrea, va acabar amb penal de Cubarsí sobre el punta argentí. Va ser un toc lleuger del central català sobre el peu del davanter, que el VAR, que abans s’havia rentat les mans amb unes mans d’Acerbi a l’altra àrea, sí va avisar aquesta vegada a l’àrbitre que va decretar pena màxima. Çalhanoglu (45’+1) va obrir escletxa.

I si la primera part havia estat de moments, la segona també, passa que només en va tenir un: el del Barça. El conjunt blaugrana va treure aquesta ànima que té, que el fa gairebé indestructible, costa molt tumbar-lo i s’hi va posar. Tot allò que sap fer, ho va dur a terme i li va sortir bé. Va atacar junt, enfonsant a l’Inter, impedint-lo transitar ja que tothom era ben a prop de la pilota, en cas de pèrdua, i va dominar completament. Així, van anar arribant les ocasions i els gols. Eric (54’), a passada de Gerard Martín va escurçar distàncies i, tot seguit, els dos protagonistes a punt van estar de repetir formula, però Sommer va fer una aturada descomunal. Res va poder fer el sentinella suís, després amb el cop de cap de Dani Olmo (59’), un altre cop a passada d’un encès Gerard Martín, amb el qual el Barça va igualar l’eliminatòria.

No es va aturar el conjunt barcelonista, desencadenat, superior i autoritàri, liderat per un Lamine Yamal que va continuar fent diableries per la banda dreta. Una d’elles va acabar en penal, que de nou, el col·legiat del VAR, va fer desfer i va treure a fora de l’àrea, tot i que l’últim contacte de l’entrada de Mkitharian a l’atacant català, va ser dins de l’àrea. Incomprensible. Igualment, va insistir el Barça, fins que Raphinha (87’) va fer diana, recollint un refús de Sommer a un xut seu. Ara sí, havia fet el més difícil l’equip blaugrana que ja tocava la final amb la punta dels dits. Però l’Inter, a la desesperada va forçar la pròrroga. I això que a punt va estar de quedar tancat el partit amb un xut al pal de Lamine Yamal. A la jugada següent, Dumfries va superar a Gerard Martín, en una acció en què va semblar cometre falta, va centrar per Acerbi (90+3), el central de punta com a última opció, i aquest va tornar a empatar l’eliminatòria. L’arbitratge, veritablement, va ajudar ben gota: tot el què estava al límit, va caure del bàndol neroazzurri.

Cop dur pel Barça, que al temps extra va quedar per darrera quan Fratessi (99’) va finalitzar una jugada de Thuram i va capgirar-ho tot plegat. Però no va rendir-se, és clar. En el segon temps de la pròrroga, els culers van deixar-s’ho tot. Amb Araujo, sol com a central, i Lewandowski i Pau Victor a la gespa i en punta, va empènyer l’Inter cap a la porteria de Sommer, que va erigir-se al final com a salvador dels llombards. Lamine Yamal, que va demostrar durant tot l’enfrontament com de bo és, superant rivals i creant perill, va treure’s dues fuetades que el porter suís va resoldre amb dues parades de moltíssim mèrit. No va poder ser pel Barça, però aquest equip té futur a llarg termini i també a curt, ja que diumenge es juga la lliga amb el Real Madrid.