‘Danke’, Flick. Gràcies, Lamine
El campió celebra amb honors una temporada extraordinària en la cloenda de Montjuïc, amb una ovació dels culers als herois, pirotècnia, confeti i una dolça derrota contra el Vila-real
Lamine es diverteix, els culers brinden per la lliga i el Vila-real s’assegura jugar la Champions. Una festa al gust de tothom. I una gran certesa: per a Lamine Yamal no hi ha partit sobrer. No importa que la lliga ja estigui guanyada. No hi ha celebració sense pilota, no hi ha festa sense driblatges impossibles, fintes, eslàloms i gols antològics. Va marcar en el clàssic i en el derbi per lligar la primera lliga de Flick i va tornar a fer-ho ahir contra el Vila-real per tercer partit consecutiu només per pura diversió. Entremaliat fins a l’últim dia. El seu gran gol dignifica un partit amb molts gols, sí, però també un partit d’un evident baix to. El típic partit de ressaca. Absolutament permissible ahir. Llarga vida, campió, llarga vida al Barça de Flick.
L’Estadi Olímpic Lluís Companys va viure una gran festa. Càntics de “Campions! Campions!” durant el partit, passadís d’honor per part del Vila-real a l’inici i festa grossa al final. Pirotècnia i confeti. Volta d’honor a l’estadi de l’exili i ovació. El millor final possible per a una temporada extraordinària.
Lamine Yamal va venir a la festa vestit d’etiqueta. Qui millor s’ho va passar abans, durant i després, i també el més aclamat en la posterior festa de celebració dels tres títols de la temporada. Montjuïc, als seus peus. És el Barça de Flick i és la lliga de Lamine.
Hansi va voler premiar l’equip titular i l’alineació de Ter Stegen i la suplència de De Jong van ser les dues úniques concessions del seu últim onze a Montjuïc. El Vila-real va acabar guanyant el partit però ni això li hauria calgut per assegurar-se la Champions perquè el Betis va perdre al camp de l’Atlético (4-1). El campió tanca l’era Montjuïc amb una dolça derrota.
El gol de Lamine, de nou, un golàs. Acció marca de la casa. Va imaginar l’acció i la va executar. Va deixar clavat Sergi Cardona, va marxar de Yeremy Pino, i Parejo no va poder arribar a tapar el seu xut en l’emergència. La típica rosca de Lamine per batre Luiz Júnior (38’). Un altre gran gol per a la seva col·lecció.
Ayoze, que va marxar lesionat abans del descans, va avançar el Vila-real en una acció en el minut 4 en què Comesaña i Pepé van castigat l’esquena de Gerard Martín. Molt fàcil per al Vila-real. El gol en contra va despertar el Barça. I, després de l’empat de Lamine, Fermín López, un altre futbolista abonat al gol en aquest tram final de curs, va avançar el Barça en el temps afegit de la primera part amb un gran xut des de la frontal. En la segona meitat, el Vila-real, amb un punt més d’esma, va aixecar el partit amb gols de Santi Comesaña i Buchanan.
En dies de pura felicitat com el d’ahir cal asseure’s, parar i tenir una mirada retrospectiva. Fa un any el Vila-real ja va assaltar Montjuïc per 3-5 en la famosa nit de la dimissió de Xavi en diferit. Ahir la derrota, amb el mateix rival, el mateix àrbitre [Munuera Montero] i al mateix escenari, va tenir un sabor radicalment diferent. I el més increïble és que entre una derrota i l’altra ha passat poc més d’un any, però també moltíssimes coses. El futbol va ràpid. Ningú hauria imaginat després d’aquella nit convulsa del 27 de gener de fa un any i després d’aquella inesperada decisió de Xavi que va agafar tothom en fora de joc –el fora de joc que tant li agrada a Flick– que ara estaríem aquí. Ningú esperava guanyar tres títols aquesta temporada. Potser Laporta sí. Flick ha creat un monstre. El campió celebra i celebra.
