Molt, la veritat. Ara m'estic entrenant amb el Barça B i hi ha una reciprocitat: jo els ajudo a ells i ells, a mi. Però, quan els veig en els partits, m'entra el mono de bàsquet. I ja no et dic quan vaig al Palau Blaugrana o miro partits per la televisió, que són bastants cada setmana.

Em vaig posar una mica nerviós a l'inici de la pretemporada. Estava segur que tindria ofertes, i no arribaven. Vaig tenir moments realment difícils, d'estar fotut. Però ara ho veig tot d'una altra manera, amb optimisme. Intento aprofitar el temps lliure per estar amb la família, la parella i els amics, i m'entreno al cent per cent, perquè estic convençut que alguna cosa sortirà.

El curs passat, a Andorra, vam fer una segona volta molt dolenta. En dos partits, Peñarroya va decidir que no jugués per motius tècnics. Vaig ser el cap de turc. L'equip estava malament i jo era un d'ells, no me n'amago. Llavors, a més, em vaig lesionar en un entrenament i, tot i treballar al màxim per recuperar-me i poder ajudar a final de curs perquè estàvem trencats, no em va donar minuts en cap més partit. Aquests dos mesos sense jugar i la manera com em van dir adéu no m'han ajudat. M'han marcat negativament.

Les coses no van anar com volíem tots plegats, però sempre he tingut paraules d'agraïment cap al club, perquè van confiar en mi. El que em va doldre va ser que, al final, ningú em digués que no comptaven amb mi a la cara. Va ser lleig i immerescut, perquè no crec que tingués una actitud dolenta. Al contrari. Però també vull dir que estic content que els vagi tan bé aquest any, perquè allà hi he deixat amics. Crec que han millorat la manera de treballar; han fet un salt en professionalitat.

No em serveix qualsevol cosa, però també tinc moltes ganes de demostrar que encara tinc molt bàsquet a dins, de poder ajudar algun equip. Al Barça B, ho estic fent des del primer dia, implicant-me en els entrenaments sense tenir cap salari ni poder jugar partits.

S'ha plantejat i realment la veig més a prop ara que fa un mes. Em pot servir per agafar ritme de competició i també perquè tothom vegi que estic bé, que no tinc cap problema físic.

No. Va ser un embolic creat des de les xarxes socials. Ara surt una cosa a Twitter i tothom se la creu, sense contrastar res. El mateix dia que va sortir tot això, el meu agent em va dir que el Promitheas havia preguntat per mi. M'ho va explicar tot i no em va acabar d'agradar. Això és tot.

És el que m'agradaria, però no estic tancat a res. Tampoc a l'estranger si em seduís algun equip que disputés competició europea. Sé que la moda en la Lliga Endesa és que el producte nacional vagi perdent força i no ho entenc. Primer, perquè els que fitxen són directors esportius i entrenadors espanyols i, en canvi, acaben apostant per gent de fora, potser pel preu. No ho sé. I, segon, està demostrat que l'èxit acostuma a arribar en equips amb un nucli dur de nacionals. Mira el Madrid ara o el Barça de quan vam guanyar l'Eurolliga de París. L'afició s'hi identifica i, quan van mal dades, estiren del carro.

No hi hauria cap problema.

No. Però, com vaig dir quan me'n vaig anar fa dos anys, fins que em mori seré del Barça i l'ajudaré sempre que pugui. Després de l'accident de Koponen i la lesió de Pau Ribas, estava disponible, amb ganes d'ajudar. Però han decidit no fitxar i esperar que vagin tornant els lesionats.

Ara estan en un moment complicat, perquè perdre a casa així contra el Madrid fa mal. Però ja van treure el caràcter quan es van acumular les lesions i van guanyar sis partits seguits. Els veig en reserva, al límit i amb jugadors acumulant molts minuts perquè els del B, tot i tenir futur, encara no estan preparats. Han de fer pinya tots sense buscar excuses amb lesions ni com es van trobar l'equip a l'estiu.

El nivell ha baixat, però no es deu únicament a un factor. N'hi ha molts: l'NBA s'endú bons jugadors, els extracomunitaris ja no marquen diferències com abans, els diners i els beneficis fiscals són a Rússia i Turquia, i no hi ha equips ni que pugin ni que baixin. I que l'Eurolliga sigui ara tan forta, tampoc ajuda.

El Top 16 també era atractiu, però una lliga tots contra tots és més justa. Als que ens agrada el bàsquet, es disfruta molt més, perquè hi ha partits grans cada setmana i també es parla més del nostre esport. Però s'ha d'afinar amb el calendari perquè és excessivament exigent.

No, mai de la vida. Ni hi penso, a plegar. He tingut moments baixos en algun entrenament que no ha anat bé o algun cap de setmana, perquè es fa estrany no competir. Però tinc moltíssimes ganes d'ajudar algun equip i continuar jugant a bàsquet, que és el que més m'agrada.