Una copa amb alguns grans partits culminada amb una final fantàstica. Parlàvem del respecte que té el Madrid a aquest torneig i ho hem tornat a veure. Els de Pablo Laso van guanyar pel nivell d'encert, especialment de tres jugadors: Llull, Randolph i Doncic. Per als entrenadors, tots tres passen per ser jugadors que anomenem “fora de scouting”. Com deia Pedro Martínez després de la final, pots defensar molt bé nou de cada deu situacions seves que tot i això anotaran (o donaran punts als companys). El torneig de Llull n'és el millor exemple: decisiu en les pròrrogues contra l'Andorra i el Baskonia i en els minuts finals d'ahir. Vull destacar també la nova dimensió que dona Randolph a l'equip, obrint el camp i amb una capacitat atlètica defensiva brutal en la posició de quatre –i ahir vam tornar-ho a veure, és un home que no s'amaga en els partits decisius–. I subratllem també la defensa de canvis que fa el Madrid. En termes d'ACB està aconseguint ser un equip diferent i que obliga els altres equips a haver de preparar els partits només per superar un tipus de defensa contra la qual no estan acostumats a jugar –és a dir, el Madrid sempre comença guanyant–. El València sempre va tenir resposta perquè és un equip amb una mentalitat defensiva de primer ordre. Fixem-nos per exemple en els pivots, sortint tots a la línia de tres en cada bloqueig directe i recuperant a tota velocitat. O l'activitat contra la pilota dins la línia de tres: posen mans i finten i tornen amb una activitat que empetiteix els espais i les línies de passada de l'home amb pilota –mèrit ahir del Madrid no botar en estàtic si no era per penetrar–. Aquesta mentalitat fa que tots els jugadors estiguin endollats els quaranta minuts –fixem-nos en l'impacte d'Oriola i Sastre sortint de banqueta o la resposta dels tres bases quan són al camp–, els fonamenta la idea de joc i, ho hem vist en el torneig, els permet gestionar els mals moments sense posar-se nerviosos.