Als mites se'ls ha de cuidar. I és per això que diumenge, abans del derbi contra el Barça, el Joventut farà un homenatge a un equip de llegenda. Un equip que un dia de Sant Josep, un 19 de març de fa 50 anys, va assolir el primer títol de lliga de la història del club.

Va ser una gesta en una època en què el Madrid arrasava a Espanya i regnava a Europa. Però l'històric Kalso –el patrocinador de pintures de calç que tenia la Penya– Joventut va ser capaç de derrotar de 17 punts l'equip blanc al mític pavelló de la Plana (81-64) després de perdre a Madrid de 12 (85-73). Però els verd-i-negres s'havien deixat una victòria a la pista de l'Estudiantes –Buscató, lesionat, no va jugar–. Però després els del Ramiro de Maeztu li van tornar el favor. La lliga ja s'havia acabat i només quedava el partit entre l'Estudiantes i el Madrid, que es va jugar dos dies després. Un diumenge al migdia. La família verd-i-negra es va concentrar a la Plana veient-lo per televisió. Amb 73-75, Segura, un suplent estudiantil, va empatar el matx (75-75). Clifford Luyk va errar dos tirs lliures clau i el mateix Segura va anotar la cistella que enfonsava el Madrid. La Penya assolia el seu primer títol de lliga gràcies al basket average. Com a anècdota, en aquest darrer partit es va haver de recórrer a un àrbitre de França. La polèmica en un duel entre el Picadero i el Madrid, un autèntic robatori arbitral, va fer que els barcelonins amenacessin de deixar la competició. Això va fer que el darrer partit el xiulés l'espanyol Sancha i un àrbitre francès. El títol se'n va anar cap a Badalona.

Aquell equip de llegenda tenia una plantilla envejable amb un cinc de fantasia: Lluís, Buscató, Gol, Enric Margall i Alfonso Martínez, amb recanvis d'autèntic luxe: Oleart, Narcís Margall, Moliné, Fa –actual president de la federació catalana– i Rojas. Buscató recorda aquell Joventut com un equip irrepetible: “Jugàvem al contraatac com ningú, fèiem un joc ràpid i vistós, i el sobrenom d'huracà verd-i-negre que havíem heretat era més que merescut per l'estil de joc que teníem, que enganxava.” El capità i el cervell de l'equip era Josep Lluís, que parla sobre com era la lliga: “El Madrid tenia els millors, amb Luyk com a primer nacionalitzat, i arbitratges que els afavorien, no nomes dominaven a Espanya, sinó també a Europa, però vam convertir el pavelló de la Plana en un fortí, no ens guanyava ningú. La gent estava al damunt i recordo que vam guanyar una lliga i una copa, però en aquella època el que tenia mèrit era arribar a les finals.” Lluís afegeix que en la lliga tothom es reforçava: “Hi havia el KAS de Vitòria i el Picadero, però tots acabarien tenint estrangers.” Buscató recorda: “Aquell equip també va arribar a dues semifinals europees, que ens van robar literalment: a Tel-Aviv contra el Maccabi ens van remuntar 31 punts i a Grècia contra l'AEK va ser pitjor havent de jugar plovent a l'estadi olímpic. Riu-te'n ara, dels arbitratges, allò sí que va ser escandalós.” Buscató recorda el mèrit d'aquella plantilla: “Nosaltres vam crear un equip de casa, al vestidor parlàvem català i això ens va fer forts. L'arribada de l'Alfonso Martínez –màxim anotador d'aquella lliga (441 punts) seguit per Buscató (357)– ens va donar el salt de qualitat que ens feia falta en el joc interior.” Dos puntals van ser clau: Eduard Kucharski, un tècnic avançat en el temps perquè, segons Nino, “va aprendre de dos entrenadors nord-americans amics seus”, i Dani Fernández, l'ideòleg de la Penya i pare esportiu d'algun jugador, fent costat al president Joan Walter, l'empresari del moment, i al vicepresident Antoni Mas Vilalta, peça clau. Per commemorar aquell títol que va desbordar Badalona es va estrenar l'himne del club, que encara avui perdura -no és el que posen al pavelló-, amb música del mestre Guillén i lletra de Josep Gual Lloberas, cantada per l'Orfeó Badaloní.