Eurolliga
Territori Armani
L’Olimpia de Milà ha recuperat el camí dels títols gràcies a la implicació econòmica, cada cop més creixent, de Giorgio Armani
El dissenyador de moda va esdevenir el patrocinador principal el 2004, quan l’entitat estava al llindar del precipici, i n’és el propietari des del 2008
La capacitat econòmicai la fam de glòria l’han dut també a sobrepagar jugadors i variar molt la configuració de l’equip
“M’encanta el bàsquet, i cada dia hi estic més enganxat. És un esport que genera grans fluxos d’adrenalina, capaç de treure a la superfície tots els meus sentiments.” En aquests termes parlava Giorgio Armani (Piacenza, 11-7-1934) fa uns mesos a La Gazzetta dello Sport del seu lligam amb l’Olimpia de Milà. Un dissenyador de moda de renom –factura al voltant de 2.500 milions d’euros anuals– i el club més llorejat d’Itàlia, amb fins a tres copes d’Europa, caminant agafats de la mà s’intuïa com una fórmula destinada a l’èxit. Però, al contrari que en els negocis, en l’esport dos i dos rarament són quatre. Almenys de cop i volta.
Des que el llavors anomenat Stefanel va vorejar el triplet el curs 1995/96 –aquell equip dirigit per Bogdan Tanjevic, amb peces com Nando Gentile, Dejan Bodiroga, Gregor Fucka o Flavio Portaluppi, l’actual general manager, va guanyar l’scudetto, la copa i va perdre la final de la Korac contra l’Efes–, el club va caure en una progressiva decadència que el va apartar de l’elit. La inestabilitat va apoderar-se del dia a dia, amb constants canvis de tècnic i de propietari, fins al punt de conduir-lo al llindar del precipici l’estiu del 2004, absorbit pels problemes econòmics. La societat milanesa va activar-se i va rebre les complicitats dels dos clubs de futbol (Inter i Milan), a més de la implicació d’Armani, que va esdevenir-ne el patrocinador principal: “Era el meu regal a la ciutat que m’acull. Significava evitar la pèrdua d’una entitat històrica, que se n’anés a un altre lloc.”
Passió i ambició
Que en el primer curs de patrocini l’equip tornés a una final de la Lega –va eliminar a semifinals i en cinc partits el Benetton de Messina i va perdre en la final contra el Fortitudo (1-3) després d’un triple inversemblant de Rubén Douglas, sonant la botzina– va ajudar a enganxar Giorgio Armani. Des de llavors i sempre que els compromisos professionals li ho permeten, és a primera fila al Mediolanum Forum. Potser aquesta proximitat amb el parquet i el seu esperit marcadament inconformista van animar-lo a fer un pas més el juny del 2008. Amb Giorgio Corbelli –propietari des del 2002 i amb experiències prèvies al pallacanestro (Brescia, Forli o Roma)–, l’Olimpia continuava estancat, ofegat pels deutes i sense atreure patrocinadors. I el dissenyador de moda va decidir assumir-ne la propietat, fent una inversió molt forta de partida –algunes fonts la situen per sobre dels 20 milions d’euros– per tapar el desgavell previ i posar els fonaments d’un projecte guanyador. El primer pas va ser canviar l’estructura administrativa de la societat i assignar-ne el control a persones de confiança del grup Armani. D’aquí ve la tria de Livio Proli com a president executiu. Ell, tot i no haver tingut lligams previs en el món del bàsquet, és qui pren les decisions esportives malgrat la presència d’un general manager (Portaluppi). Té tanta confiança Giorgio Armani en Proli que el va apartar de la presidència de l’Olimpia un curs (2014/15) per dedicar-se exclusivament a resoldre-li assumptes empresarials als Estats Units.
Aquest pas d’Armani va millorar la competitivitat del primer equip, però no li va permetre qüestionar la jerarquia a Itàlia del Montepaschi, contra qui va perdre tres finals de la Lega en el quadrienni 2008-12. Ho faria la temporada 2013/14, amb el club de Siena debilitat pel seu propi ofec econòmic i pel múscul del club de Milà, que l’estiu anterior li havia adquirit dos dels seus referents (Daniel Hackett i David Moss). El primer scudetto en 18 anys, unit a la disputa del play-off de l’Eurolliga –va perdre 1-3 contra el Maccabi, que va acabar sent el campió–, va fer pensar en l’inici d’un cicle guanyador, sobretot a Itàlia, on els clubs referència a principi de segle desapareixien i s’havien de refundar des de les catacumbes, com el mateix Montepaschi, el Fortitudo o el Benetton de Treviso. Però no es pot considerar així, per molt que hagi alçat la meitat dels títols en competició nacional en els darrers quatre cursos (sis de dotze). I més quan el cost de la seva plantilla –estabilitzat entre deu i onze milions d’euros– és molt superior al de la resta d’equips de la Lega. Per exemple, el del Trento, que el va eliminar a semifinals de l’últim play-off, era cinc vegades més petit.
La capacitat econòmica i la fam de glòria han esdevingut massa cops una arma de doble tall, que l’han dut a sobrepagar jugadors i a variar constantment la configuració de la plantilla. Sense anar gaire lluny, en l’últim lustre han passat 46 jugadors pel club, amb dispendis immensos en rescissions de contracte. D’entre els més recents, Raduljica o Gentile, que se’l van treure de sobre poc després de convertir-lo en emblema i capità. Giorgio Armani té al cap tornar el club a l’Olimp, com quan l’equip comandat per Bob McAdoo i Mike D’Antoni va conquerir Europa contra el Maccabi, el 1987 a Lausana. “El primer partit de bàsquet que vaig veure”, ha admès. I no escatimarà recursos.
Notícies
Dimarts,30 abril 2024