Les particularitats del calendari han propiciat que, amb el d’avui, el Barça Lassa i el Madrid s’hauran vist les cares tres cops en tant sols 21 dies. Cada partit té, però les seves circumstàncies i ecosistema propi. Així, els blaugrana van alçar el títol de copa el 18 de febrer d’una forma agònica –Causeur va disposar d’un triple al límit per canviar el destí de la final– i, tot just cinc dies més tard, l’equip blanc va triturar, al Palau i en l’Eurolliga, els de Pesic, agafats amb pinces des del punt de vista físic pel desgast dels tres partits en 48 hores a Las Palmas.

El clàssic d’avui té la seva història. Per començar, és poc transcendent per al Madrid, amb un marge de seguretat amplíssim –ara, cinc triomfs amb onze jornades per jugar-se–, que li permet alguna ensopegada sense que li perilli el lideratge en la Lliga Endesa. A més, arriba força masegat. Als absents ja sabuts –Kuzmic i Llull, per lesió i Maciulis, al Lokomotiv rus–, s’hi afegiran Doncic i Thompkins. L’últim no està donat d’alta a la competició per l’excés d’extracomunitaris en l’equip. Les dues places les ocupen Randle i Ayón.

Per al Barça Lassa, la situació és diferent. Fora del play-off a l’Eurolliga, la seva lluita fins a final de curs és en la Lliga Endesa, i en lligar el segon lloc. La competència és ferotge –hi ha sis equips amb un triomf de diferència– i qualsevol derrota li pot fer baixar algunes posicions. Per tant, no val a badar.