Jo vull seguir evolucionant. Quin Snyder va marxar de l’NBA per ser assistent d’Ettore Messina al CSKA. Va formar-se més, després va tornar a l’NBA per ser assistent als Hawks i ara és primer entrenador als Jazz. Això és una de les coses que m’ajudarien a créixer, estar en un club de primer nivell seria una bona opció. Després crec que tindria l’opció de tornar sempre a l’NBA.

El meu present és continuar creixent i aprenent on soc. Si em fessin signar un paper que estaré tota la vida a l’NBA, ho faria ara mateix. Però és una possibilitat tornar a Europa, però també no tornar mai. Som dotze o tretze ajudants en els Nuggets, i hi ha molt marge per millorar encara.

Sí. La clau és que hi hagi un organigrama que tot quedi definit, perquè hi ha molts mitjans però també molta feina. Sabem que hi ha el primer entrenador, uns sis ajudants, tres tecnificadors i tres que fan vídeos. Els ajudants tenim un número, i els tres primeres preparem els partits; jo preparo un terç dels 82 partits de la lliga. A part de tenir jugadors assignats per treballar i fer seguiments amb ells i donar suport al primer entrenador.

Treballem molts hores. En una setmana de partit, entre 80 i 90, tenint en compte que, a més, viatgem i entrenem molt. Com més mitjans tens, pots anar més al detall per preparar partits, però el jugador té un límit per poder retenir informació. No els pots posar un USB. Per això l’eficiència és important, i per això dediquem molt temps a reunions, treball individual per estacions, de vídeo... més que cinc contra cinc per evitar lesions. Que no es treballi amb contacte no vol dir que no es treballi molt.

A l’NBA estan oberts a tot el que et pugui fer créixer . He estat primer entrenador de jugadors que han acabat en l’NBA o en l’Eurolliga. Poder entrenar un equip d’Eurolliga, d’Eurocopa o de play-off d’ACB ho veurien bé.

No ho he fet mai, però sí que et puc dir que he entrenat a nivell professional en l’NBA, i és la millor lliga del món. També he tingut l’experiència en la selecció espanyola, que és semblant a l’ACB. Estic preparat per a un projecte important a Europa en què pogués aportar el que he après als Estats Units, on mh’e format en un 80 o 90 per cent.

Confio molt en mi mateix sense desmerèixer ningú. Tinc autoconfiança, i en aquest negoci n’has de tenir per transmetre-la als que manen i als jugadors. Després em puc equivocar, però a treball i il·lusió no em guanyarà ningú. Vull ser formador no només amb els jugadors sinó amb el meu cos tècnic. Invertiré el temps possible a ajudar els meus assistents. A la lliga d’estiu vaig tenir Mike Batiste, ex-Panathinaikòs. Jo l’ajudava però ell a mi també. Soc competitiu, però la nostra feina com a educadors, que és el que som, és buscar la manera perquè la resta millor; si no ho sabem fer el problema és nostre.

L’Eurolliga la segueixo cada setmana veient dos o tres partits per jornada. També segueixo l’ACB i algunes lligues i fins i tot la LEB. Tot això a banda de la moltíssima feina que tenim. Però em vull educar veient bàsquet per si m’arriba algun dia una bona proposta d’Europa. Però sobretot perquè fa nou anys que soc allà i m’agrada el bàsquet.

La meva dona és de Cleveland i ho vam deixar tot. Però he guanyat conèixer una altra franquícia que és important, perquè feia set anys que hi era. A Denver hi estic molt bé perquè s’hi viu a gust, tinc més càrrec que el que tenia a Cleveland... Passos petits però estables, i això em dona il·lusió.

El que és bo és que és cíclic. Els Warriors en els últims anys són una referència, però fa vuit o nou anys no. A l’NBA hi ha molt cicles, però sí que és cert que els entrenadors també són com els jugadors que tenen prioritats de franquícies. La clau com a entrenador penso que és encaixar amb el que volen. A Denver hi havia una plantilla jove i un entrenador que em coneixia, i per mi tot lligava.

L’NBA s’ha obert més a Europa que no pas al revés. Ho veiem amb molts tècnics que hi estem anant, com el Xavi Scheling als Spurs, el Sergi Oliva als Sixers, on també hi ha un doctor que estava en el Barça. A la lliga d’estiu hi ha tècnics de tot arreu del món.

Mai seré dels Estats Units, però ho veig com a positiu. Soc de Badalona, però hi estic ben adaptat, que és molt important en la vida i en la feina. M’adaptaré allà on vagi en el futur, i no ser del lloc on treballo no m’afecta sinó que ho veig en positiu. D’una adversitat sempre se’n poden treure coses positives.

El fet de poder arribar a casa, passejar i trobar-te la gent amb qui has crescut ho trobes a faltar. Però estic complint un somni a l’NBA cada dia, i la il·lusió que tinc de treballar allà m’ho compensa. Però Badalona és part de mi i de la meva dona i la meva família, i tornarem sempre que puguem.

Haver sobreviscut en un món tan competitiu com és l’NBA. Hi ha hagut, això sí, moments dolents i altres de bons. Mai m’he plantejat les coses a llarg termini. Vaig marxar per aprendre. M’ha fet seguir endavant l’anar veient que anava fent passos.

Europa continua sent un aparador per a l’NBA. L’Eurolliga no ha de competir amb l’NBA, són dues realitats diferents i també tenen el seu mercat. El creixement de l’Eurolliga és bo per al bàsquet.

Això ve sense manual. S’ha de fer amb estima i amor, i això, de moment, ho tenim bé i ja ha volat a Los Angeles, San Diego, Miami, de Denver a Cleveland amb cotxe, que són moltes hores, i hem vingut a Badalona. Tot això amb un somriure. És una crac.