Quan vaig anunciar que me’n tornava cap als Estats Units, vaig rebre una allau de missatges, mostres de suport i paraules dolces que em van emocionar. Sentir aquesta estima tan forta aquí a Girona em van fer saltar les llàgrimes perquè tots sabeu que marxo totalment a contracor. Ara, però, ja han passat uns dies i estic concentrada per donar el màxim en la copa, un torneig que particularment m’encanta.

Em vaig trobar en un procés estrany. Vaig intentar centrar-me en la pista, però també pensava sovint en casa meva, en la meva família. Intentar que això últim no m’afectés ha estat complicat. Però ja en el darrer partit a Lugo vaig fer una espècie de reset i ara estic a punt, normal. Soc la primera que m’enfado quan no estic al meu nivell i en els últims partits estava molt enfadada [riu]. Creu-me, soc extremadament exigent amb mi mateixa.

Les últimes setmanes han estat intenses, amb partits durs tant a Europa com a Lliga Femenina. Però, en major o menor mesura, tots els equips estem igual. El desgast hi és, però quan arriba l’hora d’un torneig així totes les excuses desapareixen. I tinc la sensació que estem en un bon moment, sobretot anímic.

No, però tenim amics en comú. És una jugadora de qualitat, que apujarà el nostre nivell, sobretot físicament. A més, arriba de UConn, una universitat capaç de guanyar més de cent partits consecutius en l’NCAA. És una guanyadora i ens pot ajudar a fer-ho, en aquest sentit.

Els tinc moltíssim respecte. Tenen a la plantilla jugadores com María Pina, Anna Gómez o Tamara Abalde. Les conec perquè hi he jugat i sé les dificultats que ens poden crear. Ja ho vam veure en l’últim partit contra elles a Fontajau, fa poc. Tots sabem que, en la copa, no et pots despistar perquè qualsevol mal dia o amb la guàrdia baixa t’envia cap a casa.

Totalment. Ens demostra que hem de sortir atentes, amb energia i determinació perquè, si els permetem que agafin la iniciativa i confiança, tot se’ns pot complicar molt. Principalment, hem de ser sòlides en el rebot, per no permetre segones ocasions i perquè ens obre la via a fer el nostre joc alegre, de transició. En aquest aspecte, faig autocrítica. Sé que haig de fer un pas endavant tant en defensa com tancant el rebot.

Tant de bo! Això voldria dir que hi hem arribat. És clar que els dos equips hem dominat el bàsquet estatal els últims anys i la nostra rivalitat és com un Warriors-Cavs de les darreres temporades en l’NBA. Però els pronòstics no fan guanyar partits. Això ho tenim totes clar.

Se’ns pot considerar així perquè tant nosaltres com l’Avenida tenim els pressupostos més potents i les plantilles més llargues. En tot cas, als Estats Units hi ha una paraula, underdog que defineix que nosaltres encara som més petites que no pas elles, que tenen l’hàbit de guanyar en les últimes temporades. Però tenim esperança i fe perquè aquesta vegada la situació acabi de forma diferent. Hi deixarem la pell.

[Riu] Seria fantàstic, increïble. Fins i tot he somiat que aixequem aquest títol. Suposo que és també el somni de tothom, el club, l’afició... Però també intento no obsessionar-m’hi perquè si després, pel que sigui, no el podem aconseguir, no vull estar frustrada ni trista.