“Em van intentar desprestigiar”

Ara està tot més reposat, ja ho he digerit. L’Uni és per a mi una pàgina passada i és el moment sobretot de mirar cap endavant i pensar en possibles nous projectes.

Les formes i el moment van ser sorprenents i aleshores no m’ho podia esperar de cap manera. Estàvem encara en un període molt inicial de la temporada, feia relativament poc que havíem incorporat la Chelsea [Gray]i l’Helena [Oma] estava a punt de reaparèixer. Estàvem en construcció, amb la classificació per a l’Eurolliga a la butxaca i després d’haver fet també un molt bon partit amb una victòria contundent a la Seu. Vaig quedar en xoc perquè vaig passar, no de zero a cent, sinó de cent a zero en un moment en què estava completament immers en la feina de construcció de l’equip.

En cap cas, pel mateix que deia abans. Era conscient que en els primers mesos de formació d’un equip hi ha molta feina i sempre marge de millora. Jo era el primer d’autoexigir-me o pressionar-me per tirar endavant el projecte. En cap cas sentia que si no guanyava a la Seu, per exemple, el meu càrrec s’aguantava per un fil. D’aquí va venir la sorpresa. En el bàsquet, sobretot si parlem de la lliga femenina, pràcticament no hi ha mai un tall d’entrenador en aquestes èpoques de l’any. Normalment es pren aquesta decisió quan hi ha mals resultats o les coses no funcionen, allò que es diu de menjar-se o no els torrons, però no esperes que passi a finals d’octubre.

Tenir dubtes en una relació, en aquest cas laboral, pot ser normal, com pot passar en qualsevol altra relació que es prolonga molt en els anys, perquè al final hi pot haver coses que es deteriorin i, sobretot, més desgast, però això era mutu, en els dos sentits. Al final van intentar desprestigiar-me per justificar o encobrir decisions difícilment explicables. Tinc la consciència molt tranquil·la per la feina feta i no vull donar més importància a declaracions que va fer algun membre del club en aquell moment per justificar la destitució. Sempre m’he considerat un entrenador de la casa, de Girona, i sempre vaig estar disposat a entrenar en totes les situacions en què ens vam anar trobant. Estic tranquil i satisfet no només pels títols que vam assolir, sinó també del granet de sorra que vaig aportar en el creixement del club, de veure com estava l’equip quan el vaig agafar en comparació amb quan el vaig deixar, quan se’m va destituir.

És el mateix que deia abans. Es va intentar desprestigiar una figura per justificar una destitució difícil d’explicar. Evidentment en la trajectòria de cinc temporades, tot i que dues no són senceres, hi ha derrotes, hi ha mals moments, i evidentment hi ha males ratxes, i si les ajuntes i les vas dient seguides, pots fer creure aquesta sensació. S’ha de recordar que en alguns moments vam passar per molts canvis i havíem de reconstruir i espavilar-nos a mitja temporada per aixecar-nos i superar les adversitats que ens anàvem trobant. Al final això és el món de l’esport. Crec que el temps en certa manera ho demostrarà, però res del que s’aconsegueix és senzill, per molt que puguis patir en partits en què sembla que no ho hagis de fer. Només has d’obrir, per exemple, cada dia aquest diari per veure que en tots els esports, no només en el bàsquet i en l’Uni, hi trobaràs sorpreses o males ratxes o equips amb dificultats que s’han d’aixecar, i al final aquesta és la grandesa de l’esport.

La relació era i és molt bona. Ha estat sempre honesta, transparent i d’exigència i elles, en aquest sentit, van ser les primeres que es van sorprendre de trobar-se en aquella situació. Al final són unes professionals exemplars i aquestes coses les acabes acceptant. No puc tenir cap queixa del seu treball i segur que ara tampoc n’hi ha. A la Laia ja la coneixia de fa molts anys, no només de l’Uni; amb la Julia també hi tenia molta confiança de l’any que vam guanyar la lliga, amb la Sonja ja hi parlava des de fa dos estius perquè vingués. També tenia bona relació amb les jugadores noves, fins i tot amb la Chelsea, tot i que vam tenir menys temps per conèixer-nos. Podria anomenar-les una a una i dir que el comportament de totes va ser sempre exemplar.

La veritat és que no en faig un especialment seguiment. És un tema si vols terapèutic, de no voler-me fer més sang perquè tampoc m’aporta res voler fer un seguiment exhaustiu de l’equip, però com bé dius soc gironí i, estant a la ciutat, només que obri un diari, posi la ràdio o fins i tot la televisió, és inevitable anar-me informant per sobre de l’actualitat, però més enllà d’això, res més. Només he vist algunes estones d’alguns partits perquè és un tema que tampoc m’aporta res. Estic veient, això sí, molt bàsquet des de la barrera de totes les competicions.

És un orgull que professionals i companys de feina que analitzen i coneixen la trajectòria i el treball d’aquests últims anys puguin dir que he aportat alguna cosa. Al final quan entres en un projecte així no saps quant durarà, només que no serà etern, però que ho vols fer a la teva manera per transmetre tu mateix com veus el bàsquet, quines són les teves creences, i si algú considera que he pogut aportar alguna cosa nova o diferent al bàsquet femení, doncs és un orgull.

És un entrenador molt respectat i hem coincidit algun cop en un algun acte relacionat amb el bàsquet, però no l’he pogut conèixer.

No és que vulgui recórrer al tòpic, és que és la veritat. No tinc equip i no em tanco cap porta i estic obert a qualsevol possibilitat que se’m presenti. No tinc pressa per ser un pedaç per a qualsevol lloc perquè el que vull prioritzar és un bon projecte, algun lloc que pugui ajudar a fer créixer amb la meva aportació i que alhora m’exigeixi a mi mateix mantenir un creixement. Pel que fa a les diferències entre el bàsquet masculí i el femení, al final soc entrenador de bàsquet. Sempre hi ha característiques puntuals diferents. Recordo quan vaig agafar el Salt a EBA i se’m deia: “Ostres, si aquest és de femení!” I al cap de set anys de portar l’equip, quan arribo a l’Uni se’m diu: “Ostres, si aquest és de masculí!” Al final la cosa més rellevant és adaptar-te al lloc on arribes, a les característiques de l’equip i el projecte. El rol de l’entrenador és saber esprémer el que tens.

Això depèn també de les ganes que tingui algú de crear polèmica i de com vol analitzar les coses, però al final és normal que la Marta estigui dolguda com ho ha estat molta gent per aquesta situació i és doblement normal que ella, com qualsevol persona, i no trobaríem gaires excepcions al món, vagi en un partit o en un repte o en una competició amb l’equip en què juga la seva parella. Si es vol treure més punta al tema, doncs es pot fer, però les persones tenen llibertat de sentiments i llibertat per expressar-los. La llibertat d’expressió no només val a Twitter. Va dir el que sentia.

Sí, perquè sovint la grandesa de tot plegat és la química que es desprèn entre públic i afició, en els sentiments esportius per defensar uns colors. Quan no hi ha la gent donant suport no és el mateix, però hem de ser conscients que, més enllà d’aspectes polítics i d’incoherències ben conegudes, estem en un moment complicat, que tenim els hospitals a rebentar. Primer és la salut.

És un títol més que m’emporto. Alguns partits de play-off o nits europees, com la de l’Olympiacòs, és el granet de sorra que he pogut aportar al creixement del club. Si recordem fa sis anys com era un partit de lliga a Fontajau i com ho era fa pocs mesos quan hi podia anar la gent, veurem que hi ha hagut un canvi extraordinari.