Més bàsquet

LA CRÒNICA

La final que el Montgat no va poder jugar

Una decisió política va deixar l’equip del Maresme fora de la copa del Generalísimo

Un dels capítols més foscos de la història del bàsquet estatal és gairebé desconegut per a tothom: un escàndol que va passar l’any 1947 i va tenir el Montgat com a principal perjudicat. Situem-nos: a mitjan dècada dels quaranta, el Barça i el Montgat dominen el panorama. El Real Madrid i el Joventut encara no han fet eclosió, mentre que l’Hospitalet, el Laietà i l’Espanyol van de baixa. Blaugrana i montgatins havien jugat la final de la copa del Generalísimo del 1946 amb victòria culer, i el seu domini seguia durant el curs 1946/47; els barcelonistes havien guanyat la primera edició de la lliga a l’abril, amb el Montgat segon. La primavera del 1947 els dos equips són favorits per disputar també la final de copa. En semis, el Barça es desfà del Real Madrid, mentre que en l’altra eliminatòria el Montgat mesura forces amb el Canàries madrileny, un bon equip (havia acabat tercer en la lliga rere els dos catalans i per sobre dels blancs) format per “expatriats” canaris, principalment estudiants, residents a la capital d’Espanya. En l’anada, a Montgat, victòria dels maresmencs per quinze punts (45-30) amb arbitratge de la parella formada pel català Joan Marquès i el madrileny García Pla. L’actuació de Marquès no agrada gens als visitants, però no hi ha cap protesta oficial i tot queda pendent de la tornada a Madrid el 25 de maig. En una decisió que vista avui va ser equivocada, la federació espanyola (FEB) designa la mateixa parella arbitral per dirigir el segon matx. Ja posats al partit, al frontó Fiesta Alegre s’arriba al descans amb un 22-11 favorable al Canàries que fa perillar la classificació del Montgat; la diferència de punts es deu en gran part a l’actuació de García Pla, casolana fins al punt que en una acció del joc Marquès xiula falta a un jugador del Canàries, però el col·legiat madrileny desautoritza el seu company i decideix que la falta és d’un jugador del Montgat. Els dos àrbitres s’encaren a la pista davant la incredulitat general i s’acaba imposant el criteri de García mentre el públic es vol menjar Marquès, que en la mitja part, als vestidors, es nega a continuar. El president de la FEB, Emilio Sánchez Corona, avergonyit pel que estava passant, demana al barceloní que s’ho repensi i surti per dirigir la segona meitat garantint-li que el matx serà anul·lat. Marquès no és qualsevol, ja que en aquell moment és considerat un dels millors àrbitres del país. Confiant en la paraula del mandatari federatiu, el col·legiat torna a la pista per al segon temps, però s’inhibeix i deixa que García Pla faci i desfaci per culminar el seu xou; com a mostra, una dada: en aquest període hom va assenyalar onze faltes al conjunt català i cap ni una al Canàries. El Montgat, entrenat per Lluís Centelles i amb Joan Dalmau com a jugador estrella, assisteix impotent a l’actuació del col·legiat madrileny, que, per acabar-ho d’adobar, al final del matx (46-25) s’abraça amb el president del Canàries, Pelayo López, i deixa una frase per a la història: “He robat el partit al Montgat.” Marquès, a més, s’ha d’estar una estona tancat als vestidors, ja que alguns exaltats li volen fer una cara nova. Serà un jove Raimundo Saporta, en aquell moment directiu del Liceo Francés, que amb alguns jugadors d’aquest equip que havien assistit al partit protegirà la integritat de l’àrbitre.

Després de l’esperpent, Sánchez Corona compleix la seva paraula i la FEB anul·la l’eliminatòria i obliga a jugar-la a partit únic a Saragossa el primer de juny per determinar el finalista. A Montgat, però, la satisfacció en comprovar que Sánchez Corona ha complert la seva paraula dura poc i ensumen que hi haurà problemes quan dies més tard hom anuncia que el matx decisiu queda en suspens ja que el Canàries ha apel·lat contra la decisió de la federació. Al juny, l’afer arriba al comitè directiu de la Delegación Nacional de Deportes (DND), el màxim òrgan de l’esport estatal, que, presidit pel general José Moscardó, emet un veredicte clar: dona per vàlid el resultat i insta la FEB a estudiar sancions per als àrbitres i per als dos clubs, tant en clau institucional com per als directius implicats, en especial per als que “no van produir cap reclamació o protesta oficial després del primer partit i van guardar per al segon un esperit de represàlia”. Emilio Sánchez Corona dimiteix en sentir-se desautoritzat, avinentesa que el règim aprofita per militaritzar la cúpula de la FEB situant-hi el coronel Jesús Querejeta com a president i el comandant José Luis Gavarrón com a secretari general; l’objectiu és clar: restablir l’ordre. En conèixer la decisió de la DND, Joan Marquès també decideix plegar. Passa d’àrbitre a entrenador i fitxa pel Círcol Catòlic de Badalona; posteriorment, dirigirà també altres equips, entre els quals el Montgat, abans de ser nomenat president del Col·legi Català d’Àrbitres, càrrec que ocuparà durant vint anys. Dècades més tard, ja retirat, Marquès explicarà que va ser el ministre de Governació de l’època, el falangista canari Blas Pérez, qui va obligar la DND a donar la raó al Canàries. Pérez, per cert, tenia una història personal amb Catalunya, ja que l’any 1936, en esclatar la guerra, es trobava a Barcelona, on va ser detingut i condemnat a mort, però la pena no es va complir, va fugir i es va amagar durant mesos fins que va passar a França. A casa nostra, la decisió de la delegació és una galleda d’aigua freda; el Montgat espera que el president de la Federació Catalana de Bàsquet, Rafael Castejón, faci alguna cosa o dimiteixi com ha fet Sánchez Corona, però Castejón, impassible, es limita a acatar el que arriba de Madrid.

Així doncs, la final de la copa del Generalísimo de bàsquet del 1947 enfronta el Canàries i el Barça, un partit que es juga el 13 de juliol a Saragossa i que guanyarà l’equip blaugrana per 39 a 25. Per al Montgat, aquell 1947 és un punt i seguit; es mantindrà en l’elit, tot i que ja no tornarà a una final de copa. Per al Canàries, en canvi, el 1947 marca el millor moment de la seva curta trajectòria, ja que l’equip desapareixerà el 1949 després de només sis anys d’existència.

Francesc Fernández és investigador de la història del bàsquet i autor del llibre ‘Història del Barça de bàsquet (1926-1940)’

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)