El tècnic local, Mendilibar, posava el dit a la nafra en la prèvia . “Si els guanyem, els passem, i potser ells hauran de començar a canviar el seus objectius d’estar a prop d’Europa per uns altres.” Ahir l’Espanyol va perdre contra l’Eibar. Veu com els bascos els passen al davant, però el pitjor és el pòsit que queda: un conjunt que continua alimentant els dubtes a còpia d’una fiabilitat atrofiada i abonada a la irregularitat. Seguint aquesta dinàmica es farà impossible assolir els objectius, ja no només de lluitar per Europa, sinó de ser Top 10. Un premi menor vista la qualitat i el cost de la plantilla. Les sensacions de grisor tornen a colpejar l’Espanyol, que buscava fer el salt amb una tercera victòria consecutiva i arrodonir una setmana fantàstica. La dinàmica positiva va tornar a fer llufa en un equip que va massa a batzegades davant un equip rival que en va tenir prou amb encert i col·locació per signar una victòria amb l’empenta final del col·legiat que es va inventar un penal.

El guió era previsible i Quique Sánchez Flores ja va avisar en la prèvia que no es refiava de l’Eibar. Els bascos són un conjunt diàfan i transparent. Un equip que no menteix en la seva proposta de joc. És pragmàtic i fa poques concessions a l’espectacle. El seu menú no és de gurmets o tres estrelles Michelin, sinó de menú diari. Casolà i ben cuinat. Un àpat sense artificis que treu la gana i omple la panxa. Així és l’Eibar, un equip metal·lúrgic en simbiosi amb el seu entorn. L’Espanyol camina cap a un altre cantó. Continua sense definir-se. Un dia té posat de ric o, més ben dit, pensa que pot ser un invitat a l’olimp dels grans, però la seva realitat és l’esperit i l’ànima de la classe mitjana . És a dir, tens una mica de diners a la butxaca però no et pots permetre certs luxes. L’Espanyol viu incrustat, al llarg d’aquesta temporada, entre aquest voler i poder. Fa un pas endavant i comença a construir coses però l’esma, l’ànima i la carrosseria no li arriba per fer res més. El perill és començar a caure en una atonia preocupant que et pugui portar a ser classe baixa i mirar de reüll la zona baixa.

El partit no podia començar pitjor per a l’Espanyol. Als cinc minuts, Sergio García, que gaudia de la seva tercera titularitat en la lliga, abandonava el terreny de joc en sentir molèsties. Quique Sánchez Flores es va veure obligat a donar entrada a Leo Baptistao, que tot just sortia d’una lesió muscular. Les coses encara van agafar un color més fosc per als interessos blanc-i-blaus. Una falta a la frontal va ser la gènesi del primer gol de l’Eibar. L’experiquito Arbilla treia una canonada amb la cama esquerre; Pau reaccionava desviant la pilota que picava al travesser; Kike García, atent, agafava el refús per obrir el marcador. Fort cop per a un Espanyol que sense temps d’entrar en el partit ja es veia amb l’aigua al coll i amb la necessitat d’anar a contracorrent. Es necessitava un futbol més incisiu i així es van aplicar els deixebles de Quique Sánchez Flores. Més punyents i verticals va arribar una gran ocasió de Gerard Moreno, que es va plantar davant Dmitrovic; el serbi es va inventar una aturada impossible, més pròpia de l’handbol, per treure el genoll i desviar una pilota que havia de ser gol. Més tard ho va intentar Baptistao, a qui li van anul·lar una bona arribada per un fora de joc inexistent, i més decisiva va ser una falta de Sergi Darder que va picar al travesser. L’Espanyol anava creixent al mateix ritme que l’Eibar es feia cada vegada més petit i gran en el seu patiment. L’afició local intentava pressionar des de la grada veient l’angoixa dels seus i escridassava el col·legiat Undiano Mallenco. Tot i això, el domini parcial de l’Espanyol va esdevenir paper mullat. Sergi Enrich pressionava Darder a la medul·lar i li robava la pilota. El balear va alçar la vista veient l’entrada per banda d’Alejo. El mig es va endinsar dins de l’àrea periquita per afusellar Pau amb un xut creuat. El segon gol va ser un cop letal per a l’Espanyol, que va veure que els seus minuts de domini no es van reflectir en el resultat. El camí contrari va seguir l’Eibar, que en va tenir prou amb una jugada d’estratègia i una transició ràpida marca de la casa per sentenciar el partit abans del final de la primera part.

Les coses no van millorar gaire en la segona part. Undiano Mallenco es va inventar un penal de David López (que va veure groga i es perdrà per sanció el pròxim partit contra el Girona) sobre Sergi Enrich. Joan Jordan, experiquito, va transformar la pena màxima que no va celebrar per respecte. Partit tancat i barrat que només es va animar amb un gol en pròpia porta de Sergi Enrich i una posterior ocasió de Baptistao que va aturar Dmitrovic. L’Espanyol tenia massa plom a les ales i l’Eibar no tenia cap mena d’intenció de deixar escapar tres punts valuosos que els catapulten en la taula després de tres victòries consecutives. El camí de l’Espanyol, per contra, continua sent tortuós. Incapaç d’enllaçar dos triomf seguits en la lliga i, per descomptat, de guanyar a fora, on encara no ho ha fet.