Realment, sí. Aquell gol va significar molt. I n’estic molt orgullós, de poder pertànyer a la història del Girona i de reviure moments tan especials amb amics i companys.

Això és molt bo i molt d’agrair. S’estan fent molt bé les coses. Els que hi hem estat fa anys i hem format part de la història del club, que la gent i el club se’n recordin és una felicitat i una il·lusió molt grans.

Segurament. Però, com aquell gol, hi ha hagut altres accions concretes, puntuals, que han marcat també la història d’aquest club. És veritat que tal com va anar aquella temporada 2007/08, que va ser realment dura en molts aspectes, no sabem què hauria passat si no hagués sortit bé. Vam viure situacions complicades, però hi va haver un alt grau de cohesió de grup entre el cos tècnic i la plantilla. Va ser espectacular. I allò va acabar com havia d’acabar. Perquè tots hi crèiem. Érem una pinya. Vam buscar un objectiu i el vam aconseguir. Aquell gol, després de tot l’any, ens va donar la vida a tots, com a jugadors, entrenadors..., a tots. Perquè va ser un any molt dur. Vam aprendre molt i ens va donar l’oportunitat d’arribar al futbol professional, que és al que aspira tot jugador.

Els que veníem a entrenar-nos des de Barcelona, l’única cosa que ens mantenia era la il·lusió d’assolir l’objectiu i la pinya que vam fer. És que ens ho passàvem bé. També hi va ajudar el futbolí al vestidor, que va anar molt bé per desconnectar i aïllar-nos dels problemes.

Realment, penso que l’ésser humà ja és una mica així. Quan estàs en una situació bona, has de tenir humilitat per recordar d’on vens. Els èxits que ha tingut el Girona venen d’aquí, de no oblidar d’on ve i que sense esforç, humilitat i treball les coses no surten, per molta qualitat que tinguis. Ens hi hem trobat en diversos moments de la història. Si no treballes i corres com el primer, no sempre guanyes.

Sobretot per tenir una estabilitat en l’aspecte mental. El jugador ha d’estar pel que ha d’estar. Oferir el màxim esforç i rendiment possible, concentrar-se a treure el màxim profit a les seves capacitats, i no focalitzar l’atenció en coses que no depenen d’ell. En aquest sentit, el club ha fet un gran creixement. Això és molt important. Encara que hi hagi gent que pugui pensar que és l’obligació del jugador, el més important és poder-se centrar en el que ha de fer i no haver d’afrontar situacions tan delicades com les que vam viure en el seu moment.

Pot ser que tot hi influeixi. Aquell últim partit contra el Rayo, el 0-1 va arribar molt aviat. I el segon, just abans del descans. Una de les coses que he après amb els anys, que m’han ensenyat els entrenadors que he tingut, és que molts i molts gols es marquen en els primers i últims minuts de cada part. Si analitzes els partits, veuràs que és així. I és una cosa que sovint els jugadors no pensem quan estem jugant. Amb els anys sí que hi parava atenció, perquè l’experiència és un grau. Potser sí que l’aspecte mental en determinats moments hi hagi influït.

No gaire. Són dades que hi són per ser superades, i era normal que em passessin. Fa uns anys pensava que seria Pere Pons qui em superaria. Vaig viure una etapa amb alts i baixos però molt bona. Fins que vaig marxar. El més important és que el club segueix. Les persones anem entrant i sortint, intentant aportar el nostre granet perquè el club creixi.

Vaig jugar fins als 39, sí. Però ja se sap com va el futbol. A vegades, a l’entrenador no li agrades prou, o a la directiva. Ningú és imprescindible, i en el futbol encara menys.

L’orgull és haver pogut jugar aquests anys i haver après moltes coses. De quan anàvem molt bé, que no havies de treure partit, i de quan anàvem malament, que no hi havia manera de guanyar i la gent pressionava. I ho acabàvem traient. La conclusió és que mai t’has d’ensorrar ni tampoc t’ho has de creure més del compte. No saps el que et trobaràs l’endemà. S’ha de treballar el moment i el dia a dia.

Sí. Tard o d’hora tornarà, perquè és on es mereix estar. Toca una altra alegria. El treball que s’està fent mereix que el Girona torni a primera. I no només amb el primer equip, sinó amb el treball del planter.

M’agradaria, sí. Tinc titulacions d’entrenador, de scouting i de psicologia esportiva. Ara estic a l’àrea de scouting del Cadis i estic molt content. Treballo i veig el futbol des d’una altra perspectiva, sense tenir el contacte directe amb el jugador, que és el que he viscut tota la vida.

Miro una mica de tot. Potser més jugadors, individualment, però fas de tot.