Com un volcà en erupció, incontenible i salvatge, Jorge Sampaoli (Casilda, Argentina, 1960) escriurà aquest vespre el darrer capítol d'una història apassionada, d'una temporada molt seva, d'un entrenador que transpira el joc, que no l'entén sense la fogositat. El Sevilla s'hi ha fet al màxim, fins que les cames i el cor li han dit prou. I si aquest vespre és capaç d'imposar-se a l'Osasuna, deixarà el comptador en 72 punts, la segona millor temporada en la història del club. “No me'n vaig a cap altre club, si deixo el Sevilla és per dirigir el meu país, per complir el meu somni”, va exclamar ahir el pròxim seleccionador argentí, que va heretar l'estiu passat el llegat d'Unai Emery i que en pocs mesos ha estat capaç d'imposar un segell diferent a un equip que ho ha tingut tot a prop però que al final s'ha quedat amb les mans buides, incapaç d'obrir les portes de la història en la Champions, derrotat pel Leicester a vuitens i ofegat en l'intent de mantenir el pols amb el Barça i el Madrid en la lliga.

“Hem tingut molts moments: hem hagut de formar un equip nou, tenint en compte que els grans s'emporten els nostres futbolistes, però sempre amb la intenció de seguir competint amb ells; hem hagut d'afrontar la sortida del director esportiu que més èxit ha tingut en la història del club, un tram en què els Biris no hi han estat per donar-nos suport quan més els necessitàvem..., i, malgrat tot, aquest equip ha estat competitiu”, resumia ahir Sampaoli, defensant la seva tasca al Sánchez Pizjuán i protegint-se d'un final desenfocat per la caiguda de rendiment del Sevilla i la seva gestió de l'adeu, en què segons ell hi ha hagut interferències. “Hi ha hagut mala intenció, i no només de part dels mitjans de comunicació, que transmeten un missatge de desunió a l'aficionat. L'únic que espero ara és que l'últim dia sigui una festa, perquè hem guanyat la lliga que havíem de guanyar”, afirmava ahir el tècnic.

Idolatrat a Sevilla al cap de poques setmanes d'aterrar, embolcallat pel concepte sampaolismo, associat a un futbol atractiu –“vull un equip que pensi molt més en la porteria contrària que en la nostra”, va dir el dia de la seva presentació–, però castigat pel pes de les setmanes, Sampaoli deixarà un impacte abstracte en el seu pas pel Nervión, més per les formes que pels resultats en un club que s'havia acostumat a guanyar. I que amb Sampaoli s'ha quedat a mig camí. L'argentí, dissenyador “d'equips d'autor”, tal com el va definir Luis Enrique abans d'un Barça-Sevilla, apagarà aquest vespre els llums del Pizjuán. En els pròxims dies, l'AFA pagarà el milió i mig d'euros que val la seva llibertat i el convertirà en el seleccionador d'un país que va abandonar per la porta del darrere, rumb al Perú, on va arribar a viure en un parc de bombers, abans de convertir-se en un fenomen mundial a les banquetes de Xile, primer de la U i després de la selecció, un trampolí a Europa. “M'ha costat arribar molt fins aquí, però em crida l'Argentina i no puc dir que no”, va afirmar per acomiadar-se ahir un dels tècnics més singulars que ha tingut la lliga en els últims anys.