REAL MADRID: Keylor Navas, Dani Carvajal, Varane, Sergio Ramos, Marcelo, Casemiro, Toni Kroos (Morata, 89’), Modric, Isco (Asensio, 82’), Cristiano Ronaldo i Benzema (Bale, 77’).

JUVENTUS: Buffon, Barzagli (Cuadrado, 66’), Bonucci, Chiellini, Pjanic (Marchisio, 70’), Khedira, Dani Alves, Dybala (Lemina, 78’), Mandzukic i Higuaín.

El Real Madrid sempre acaba trobant el mirall. La història empeny, els fets no enganyen, un sobre l’altre, encadenats per dibuixar un somriure permanent, quasi inalienable en un club aliat amb el destí i que en nits com la d’ahir sembla predestinat a anar un pas al davant. Ningú havia revalidat una Champions League, i el Madrid ho va fer. Des de l’època de Di Stéfano, el 1958, que els blancs no assolien el doblet i ho va aconseguir l’equip de Zinedine Zidane, sempre a l’altura de la final, calculador de moments, madur per esperar i devastador per tirar-se al coll de la Juve en una segona meitat per emmarcar, en què els torinesos, un equip granític, quasi inexpugnable, van ser transparents, abocats a un desenllaç tràgic com el de les seves últimes quatre finals.

A casa de Bale, les claus van ser per a Isco. Ho havia mig esbossat el gal·lès en la prèvia i Zidane, instal·lat en la bombolla de normalitat que ha aconseguit construir al seu voltant, no va voler distorsionar la inèrcia positiva del seu equip. I el malagueny, brillant en el camí cap a Cardiff, va ser la nota diferent en una melodia recognoscible al llarg dels mesos. Més enllà de rotacions i d’haver col·lectivitzat un club marcadament individualista, les cartes estaven marcades i Zidane va repetir 9 dels 11 ingredients de l’última nit de glòria a San Siro.

De Berlín a Cardiff, en canvi, del 2015 al 2017, les reformes a la Juve eren evidents. Només quatre dels titulars a l’Olympiastadion van repetir ahir al Millennium, a la vora del riu Taff. I un d’ells, Dani Alves, vestia aleshores de blaugrana. Encara ho fa sota la pell. “El Barça està a la meva sang”, havia promès el brasiler, la petita dosi d’anarquia en un equip que, tot i els canvis, arribava a la final amb el DNI vigent, molt fidel a la identitat d’una ciutat endreçada i sòbria com és Torí.

Compromesos amb el pes de l’escut i amb l’exigència de les seves històries, els dos equips van respondre a la dimensió de l’escenari, als nervis inicials, amb experiència i determinació. La Juve va oferir una posada en escena plena de convicció i fúria, empenyent, pressionant amb força, saltant en cada pèrdua. Però el Madrid, coneixedor dels temps dels partits, sempre pacient per esperar el seu moment, com ja va fer a Munic en els quarts de final, es va arromangar, va contenir la primera onada bianconera i va replicar amb la seva eficàcia habitual, recuperant primer la pilota, abaixant el ritme i mossegant amb força. La de Cristiano Ronaldo, sempre devastador dins l’àrea, que va marcar després d’una combinació senzilla i intel·ligent amb Carvajal, ajustant bé la seva rematada i convertint-se en el primer futbolista a marcar en tres finals de Champions.

El gol obria un horitzó desconegut per a la Juve, acostumada a viure amb el vent a favor, rarament obligada a remuntar –en la Champions només ho va haver de fer contra el Sevilla–. Però també segura de les seves possibilitats, reforçada per un expedient immaculat aquesta temporada, la vecchia signora va aguantar ferma, serena, sense exposar-se més del compte, mantenint ferm el seu pilar. Fins i tot sortint des de la cova amb criteri, sense dividir la pilota i amb l’ambició de trencar línies, de debilitar l’entramat defensiu del Madrid.

L’equip d’Allegri va ser valent i el vespre de Gal·les, indesxifrable des d’un Millennium Stadium cobert per precaució a possibles atacs terroristes, el va premiar amb un dels millors gols de la història de les finals: una rematada instintiva, d’esquena a porteria, inversemblant de Mandzukic, que va sorprendre amb una paràbola suficient per salvar l’estirada de Keylor Navas i per recompensar una Juve tossuda però que va perdre la identitat quan va passar pels vestidors.