El futur d’Alemanya és present. El projecte de Joachim Löw avança de manera incontestable i dos dies després de proclamar-se campiona d’Europa sub-21, la mannschaft absoluta, farcida de futbolistes que perfectament haurien pogut disputar l’europeu de Polònia, es va adjudicar la copa Confederacions. Va ser una final per a veterans, en què hi va haver brega, polèmica, fricció i en què els joves alemanys mai es van encongir davant l’agressivitat, a vegades mal interpretada, d’una Xile que no va poder alimentar el palmarès de la seva generació daurada.

Com si es tractés de la seqüela d’una pel·lícula ja vista del partit que van protagonitzar els dos equips en la fase de grups, Xile va començar escrivint un guió trepidant, atrapant l’espectador amb una pressió exhaustiva i ofegant Alemanya en la seva proposta acadèmica. Aquesta vegada, però, el primer gir argumental cauria en mans de la mannschaft. Després d’algunes ocasions fallides de l’equip de Pizzi, amb un parell de xuts que va desbaratar Ter Stegen no sense esforç, la campiona del món va pagar amb la mateixa moneda.

Angoixada per un inici de rauxa xilena, Alemanya va haver d’esperar per agafar aire. Però li va venir tot de cop, una alenada regeneradora i gestada a parts desiguals per la fe dels seus davanters, que van coincidir en la pressió sobre el Chelo Díaz, i sobretot per l’excés de confiança del migcampista del Celta, que en l’intent de sortir jugant, de fer una mitja volta sobre si mateix i sent l’últim home de camp, va regalar la pilota a Werner que, amb tot a favor, la va cedir a Stindl perquè, a porta buida, canviés la direcció del vent.

Tot i la convicció amb què executa cada una de les seves accions, el gol alemany no entrava en els plans de Xile. Com a mínim en el tram inicial, quan el físic li permet pressionar i arribar a totes les ajudes. Però l’errada del Chelo els va desorientar. L’equip de Pizzi va perdre la geolocalització del partit. Va deixar de recuperar pilotes en posicions avançades i en canvi va cedir-ne algunes de perilloses perquè la mannschaft, que quasi sense voler-ho es va trobar amb un escenari propici, pogués apuntalar el seu avantatge. Goretzka, excessivament desviat, Draxler per poc, o novament el migcampista del Schalke, aprofitant ara una errada en la sortida de Jara, van poder posar pebre a la ferida d’una roja que reclamava el descans per canalitzar novament tota la seva energia, per intentar enfocar novament la final.

Però ni el pas pels vestidors ni la intervenció de Pizzi, que va intentar refrescar el seu equip mentalment amb l’entrada de Valencia, no van retornar la millor versió del campió d’Amèrica. De testosterona no en va faltar, però sí proposta. Xile no es va retrobar, i tota la seva vehemència futbolística es va perdre per camins menys interessants. Per moments el partit va baixar al fang. Polèmiques, picabaralles i fins i tot un cop de colze de Gonzalo Jara sobre Werner que ni tan sols el VAR, maldestre i no sempre efectiu, no va saber castigar amb el que corresponia: una expulsió.

Accentuant encara més la seva naturalesa d’equip passional, Xile va morir deixant-s’hi el cor. Pizzi va cremar naus acumulant davanters amb Sagal i Puch i Alexis va tenir una última falta per rescatar una nova pròrroga, però aquesta vegada va ser Ter Stegen qui va acabar somrient, rebutjant el xut del tocopillano i assegurant una victòria que val un títol i que lubrica una mica més el motor d’una mannschaft que no intueix sostre.