Cinc quilos separen el Dani Parejo (Coslada, 1989) que avui pot debutar amb la selecció espanyola del que, no fa gaire, simbolitzava la deriva d’un València sense lloc en el món i que, sobretot sota la direcció de Gary Neville durant el 2016, vivia un ambient irrespirable. “Tota la merda és per a mi”, es repetia aleshores el migcampista madrileny, a qui una imatge difosa estant en una discoteca va assenyalar com un capità indigne. “Demano disculpes, m’he equivocat i no tornarà a passar, encara que no crec que hagi matat a ningú”, reiterava mesos més tard Parejo, davant un episodi de reincidència, en què un vídeo seu fumant i bevent va agitar novament el dia a dia de Paterna.

La seva relació amb Mestalla sempre ha estat volcànica, plena de retrets, però també del reconeixement davant una evidència: la d’un migcampista amb una sensibilitat especial, amb una visió del joc privilegiada i una qualitat tècnica que, ni tan sols en els dies de més ira, ningú era capaç de discutir. I sobretot l’arribada de Marcelino ha servit per segellar una pau que avui fa de Parejo un futbolista millor i de Mestalla un estadi feliç. “Juntament amb Valverde, són els dos entrenadors que m’han marcat més. Marcelino el primer dia em va dir que havia de perdre 5 quilos, i la veritat és que em sento molt més àgil i molt més ràpid. Vaig connectar amb ell des del primer dia”, afirma el madrileny, predestinat a lluir la samarreta de la selecció espanyola quan començava a treure el cap en les categories inferiors del Real Madrid. I de fet, és campió d’Europa en categoria sub-19 i sub-21, en aquesta última en un equip dirigit per Luis Milla i en el qual l’actual seleccionador, Julen Lopetegui, exercia de segon.

La crida de l’absoluta, però, s’ha fet esperar. Mentre que alguns dels seus companys de generació –amb Juan Mata i Javi Martínez com a grans exponents, campions del món l’any 2010– han tingut ja una llarga trajectòria vestits de vermell, a Parejo no li ha tocat el torn fins als 28 anys i com a colofó d’una temporada en què per fi ha estat el cervell d’un València amb cara i ulls.

Més madur que mai, ben coordinat en un mig del camp on ell posa el cervell i Kondogbia les cames, Parejo ha completat més de 1.600 passades aquest campionat –és cinquè en el rànquing, només superat per Rakitic, Illarra, Busquets i Rodri– i ha recordat a tothom que quan es posa a jugar n’hi ha pocs com ell. “Quan l’havia vist com a entrenador d’altres equips sabia que era bo, però en el dia a dia t’adones que és molt millor. Està a punt per jugar en un equip top i a la selecció”, ha defensat recentment Marcelino, abans que Lopetegui es decidís, a poques setmanes del mundial, a obrir-li una porta camí de Rússia 2018. “Hem entès que era un moment propici, per estat de forma i per context, perquè vingués”, va dir el basc.

I Parejo, que mai ha arriscat la vida per falta de personalitat, acudeix a la crida amb el cap alt i la seguretat que al seu talent innat ha aconseguit sumar-hi regularitat i disciplina, els ingredients que li faltaven perquè la recepta fos rodona. “El meu estil li va bé, a la selecció, em veig aquí i tant de bo pugui ser al mundial”, ha manifestat el valencianista, amb un punt d’eufòria continguda per l’experiència de qui ha hagut de fer el camí llarg, i no sempre disfrutar de les vistes.