Fa tot just un any, el RB Salzburg es proclamava campió d’Europa juvenil a Nyon. Paral·lelament, el seu futur entrava en una fase d’incertesa, afectat per l’èxit del seu germà gran, el RB Leipzig, que, en la seva primera temporada a la Bundesliga alemanya, ja aconseguiria una plaça per a la Champions League, provocant un debat intern en la UEFA sobre l’ètica que dos equips de la mateixa matriu, la marca de begudes energètiques Red Bull, amb vincles evidents (actualment al Leipzig hi ha 7 jugadors formats al Salzburg), poguessin competir en una mateixa competició.

Malgrat que el veredicte de la UEFA va ser que no hi havia conflicte d’interessos, no deixava de ser incòmode per al màxim organisme del futbol europeu la connivència d’aquest fenomen en l’Europa League (el Salzburg no es va classificar finalment per a la Champions i el Leipzig va quedar tercer en el seu grup), amb el conjunt austríac com a ingredient residual. El futbol, però, a vegades no entén de jerarquies i, en l’any de la gran eclosió del Leipzig, joia de la corona de la Red Bull, ha acabat il·luminant el Salzburg.

Gran dominador del futbol austríac des de l’arribada de la multinacional al poder l’any 2005 (ha guanyat 8 de les últimes 12 lligues), buscarà ser el primer club d’aquest país que accedeix a una final europea des que el Rapid de Viena va perdre la de la Recopa (1-0) contra el París Saint-Germain. El seu darrer escull serà un altre francès, un Olympique de Marsella que ha fulminat el somni del Leipzig i en què el seu arquitecte, Andoni Zubizarreta, veu similituds entre els dos equips de la RB. “Hem jugat contra els dos i d’alguna manera són equips que s’assemblen, dinàmics, amb jugadors joves, que els agrada el ritme”, va definir el dia del sorteig el director esportiu marsellès, evidenciant l’essència d’un equip que, en el que havia de ser un any difícil després de la marxa d’Óscar García, ha sabut reciclar-se gràcies als fills d’aquella Europa League, des de la banqueta amb un Marco Rose que és una de les sensacions de la temporada i que s’entreveu com a possible tècnic del Dortmund l’any vinent, fins a Amadou Haidara, jove talent malià que ha aconseguit omplir el buit de Naby Keita, un dels últims jugadors que han creuat la passarel·la entre Salzburg, a la frontera amb Baviera, i Leipzig, territori de l’antiga República Democràtica Alemanya.

Rose ha abraçat l’oportunitat de dirigir el primer equip amb força i ha construït un conjunt que s’ha revelat contra l’adversitat amb estil i convicció, amb un futbol alegre i desinhibit que ja ha deixat pel camí la Real Sociedad, el Borussia Dortmund i el Lazio. Des de la contundència defensiva de Caleta-Car fins als gols de Munas Dabbur, passant per les arribades del lateral Lainer, l’equilibri d’un altre malià, l’interessant Samassekou, les arribades del mateix Haidara, el dinamisme de Schlager i els moviments de l’entremaliat Hwang Hee-chan, el Salzburg s’ha embarcat definitivament en un somni europeu que esperava des de feia temps, després de diversos desencisos en prèvies de la Champions League i quan l’estructura empresarial de Red Bull, amb clubs a Leipzig, Salzburg, Nova York i São Paulo, semblava empènyer-lo a una inevitable marginalitat.