M’estic a Figueres des del 13 de març perquè a la tarda del dia abans ens van suspendre el partit que havíem de disputar contra el filial del Lilla. Ens havíem de desplaçar divendres per fer nit i jugar dissabte, però el dijous va quedar suspès. Aquell dia en Macron va prohibir les reunions de moltes persones i quedaven ajornats els concerts i els esdeveniments esportius. L’endemà vam fer un entrenament suau i al vestidor vam parlar sobre què fer davant la impossibilitat d’entrenar-nos per ordre del govern.

A Mulhouse estem a vint minuts de Suïssa i allà ja feia tres setmanes que no jugaven. Allò em va fer pensar que a França la situació aniria per llarg. Vam parlar clarament, els vaig demanar permís per anar-me’n i me’l van concedir amb el compromís de tornar si passava l’episodi. Tenia por que tanquessin les fronteres i no poder tornar a casa. La meva parella cuidava a uns nens i també ho va comunicar, vam agafar el cotxe i vam arribar a casa de matinada.

El 16 d’abril es va fer oficial que suspenien la nostra lliga, la Nacional 2. No han fet ben bé com a la segona B i la tercera d’Espanya, que encara discuteixen sobre com fer un play-off. A França han fet baixar els tres últims i han ascendit als primers de cada grup, en el nostre, el Bastia. Quedaven vuit partits per acabar la lliga, perquè allà es comença abans, però després a l’hivern s’atura gairebé un mes i es competeix en dues copes.

S’hi afegeix el fet que la zona on estava és el focus principal d’infecció a França, com Madrid o a Igualada… Els hospitals no donaven l’abast i els pacients havien de ser traslladats a Suïssa o a Alemanya. Ara és fàcil dir-ho, però tenia clar que no tornàvem. Parlo amb gent des d’allà ja ho deien, era impossible reprendre la competició. El club no podia gestionar res, tot i que només la dona del delegat ha donat positiu i, per sort, n’ha sortit bé.

En l’últim partit a casa que vam jugar, el 7 de març, ja no hi va haver públic i hi havia limitacions. Els jugadors no ens vam saludar al començament del matx, a part d’altres coses. En aquella regió, com que som tan aprop de Suïssa i veient les mesures que es prenien, intuïen que els podria afectar aviat. Alguna mesura preventiva si es va prendre, tot i que hi va haver les eleccions el 15 de març. A primera, l’Estrasburg ja va jugar a porta tancada, el Friburg, una localitat que tenim molt a prop a Alemanya, també.

He tingut la parella al meu costat. Quan em va sortir l’opció d’anar allà li ho vaig comentar i va poder congelar la plaça de professora i hi vam poder anar. Si no, amb l’edat que tinc, no ho hagués fet sol. Ja vaig canviar l’Ebre pel Cornellà una temporada abans perquè em volia acostar a casa. Havia signat dos anys pel Cornellà, vam fer play-off i vam guanyar la copa Catalunya, però em va sortir això i vaig rescindir el contracte perquè la proposta era a l’estranger, no pas per reforçar cap equip de la mateixa categoria.

A través d’una amic meu que és representant. El curs anterior d’anar-hi jo hi havia portat dos o tres jugadors. El Mulhouse és el segon equip més antic de França i el va comprar un empresari americà, que no hi entén res de futbol, però que ho va fiar tot a un director esportiu francès, qui ara fa també d’entrenador. Ell tenia relació amb l’Espanyol i amb l’agent em van demanar de fitxar sortint de l’Ebre. Jo havia signat pel Cornellà i no tenia ganes d’anar allà. Van insistir durant l’any, ens vam veure i ho van tornar a provar...

És molt més físic, tècnicament falta alguna cosa, no és com la segona B estatal, però ho supleixen amb físic. És la quarta categoria de França, però són quatre grups de setze equips. Hi ha la Lliga 1, la Lliga 2, la Nacional 1, que és una categoria per tot França, i la Nacional 2 amb quatre grups. A Nacional 2 hi ha de tot pel que fa a clubs i instal·lacions. Estadis com el del Bastia, impressionant, però també a París hi ha equips amb estadis amb herba artificial, petits i de barri. És competitiva, i és que, enguany, el Belfort i l’Epinal, del nostre grup, van arribar als quarts de final de la copa de França. La copa la juguen els equips de regional de baix de tot fins a la primera divisió, sempre hi ha sorpreses i és atractiva.

Competia amb nosaltres perquè hi va haver uns impagaments en el seu moment i a França ho tenen molt controlat tot això. Ara encadenen dos ascensos seguits i jugaran a Nacional 1 el curs vinent. Encara hi havia veterans que competien a la Lliga 1 feia alguns anys. La Nacional 1 és com una segona B elit, ja hi entren drets de televisió força potents, tema d’apostes, etc. i és professional del tot.

Aquest desembre em va trucar algun equip i segurament tornaré a jugar per aquí. A part de la pandèmia, el president és americà, té moltes empreses als Estats Units i el 80% del pressupost corre de la seva part. La patacada serà bona, el pressupost quedarà reduït i, sense ser endeví, serà complicat tornar. No tinc res i tothom està congelat en la planificació del futur.

Sempre m’han respectat les lesions i he anat jugat més o menys a tots els equips on he estat. Tinc 35 anys i espero continuar jugant, però no sé on.