Khàrkiv, en la intimitat, et facilita molt les coses

Khàrkiv i jo ens hem quedat a soles. La gran massa oranje que farcia els seus carrers fa no res ha desaparegut. Probablement, entre avui i demà, tornarà a desplegar-se, però fins que arribi el ball, la ciutat respira tranquil·litat. Han estat dies de convulsió extrema per a una ciutat poc acostumada a aquest volum de visitants, poc preparada, però que en la intimitat és accessible i reconeixible i es deixa passejar. Kíev pot arribar a ser hostil per al nouvingut, per les seves distàncies inacabables i per la dispersió que la caracteritza; Khàrkiv és una ciutat força centralitzada, amb un epicentre molt evident, la plaça Svobody (‘plaça de la Llibertat'), un dels orgulls dels seus habitants, ja que és una de les més llargues del planeta, amb 12 hectàrees d'una punta a l'altra. També és un emblema i una bandera –a tot al país però especialment aquí, a la ciutat de la cultura–, Taras Xevtxenko, l'artista més reputat del país, poeta i pintor a qui consideren pare de la literatura moderna a Ucraïna.

Parcs i monuments li reten homenatge en una ciutat que no t'angoixa en excés, força accessible en part gràcies al metro, senzill d'interpretar i força eficaç. A Ucraïna només hi ha tres ciutats que en tenen: Khàrkiv, evidentment Kíev i Dnipropetrovsk, situada a uns 200 quilòmetres al sud d'aquí. Donetsk fa tres dècades que pensa a construir-ne un, hi ha hagut projectes i s'hi han iniciat les obres, però ara per ara ho tenen tot aturat i sense perspectives de reprendre'l. El president Víktor Ianukóvitx o alguns dels empresaris més importants del país com ara Rinat Akhmetov són nascuts a la província, a Donetsk Oblast, i des de qualsevol racó del país asseguren que la ciutat està millorant molt, però el metro deu ser secundari.

És la primera vegada que estic més de 48 hores en una mateixa ciutat des que vaig arribar al país ara fa una setmana. He tingut temps per pensar en alguna cosa més que en trens i horaris i m'he recordat de Sol Campbell, exinternacional anglès que va intoxicar l'ambient aconsellant la gent de raça negra que no es desplacés a Ucraïna. Racisme n'hi deu haver, segur. De fet, n'hi ha mostres durant partits de futbol, però a mi se'm pressuposa tan residual com a l'Europa occidental. Sí, és cert que Khàrkiv està lluny de ser una ciutat cosmopolita, però no insinuo grans estigmes contra cap raça. “Fa gairebé un any que sóc aquí i no he tingut cap problema”, em diu un noi indi amb el qual vaig coincidir a l'autobús. Un iranià m'ho corrobora, i m'he creuat amb persones de raça negra perfectament integrats amb habitants autòctons. Ucraïna té grans limitacions i enormes desigualtats. Són molt evidents, però està lluny de ser un poble poc receptiu. Amb el pas dels dies un se n'adona, i Khàrkiv t'ajuda a obrir els ulls.