1a divisió
El derbi d'El Madrigal
Una rivalitat moderna
Robert Fernández, exjugador dels dos equips, analitza el perquè d'una tensió que esclata quan el Vila-real discuteix l'hegemonia al València
Considerat pel també exblaugrana com la peça clau del submarí groc, el València va intentar fitxar-lo en l'última topada entre els dos clubs
El Vila-real rep demà el València a El Madrigal en un duel fratricida de qualificació recent. Quan l'any 1998 el Vila-real va pujar per primera vegada a primera, amb Fernando Roig al capdavant, el València, durant molts anys l'únic representant del País Valencià a primera divisió, el va acollir amb un cert paternalisme. La germanor entre les dues aficions va esclatar. Fins i tot compartien enemic històric, amb un CD Castelló en declivi.
El València va cedir al Vila-real joves promeses com Albelda o Palop, com ja havia fet abans amb Angulo, i els dos derbis de la temporada 1998-99 van estar temperats per la distensió de la novetat, en què, de tota manera, el mític exjugador Robert Fernández, aleshores al Vila-real, ja recorda que al camp es palpava un esperit sa de confrontació: “El fet que molts jugadors del Vila-real [Serer, Arroyo, Palop, Albelda o ell mateix] haguéssim estat al València era un plus de motivació, i a sobre els vam guanyar a El Madrigal [1-0], i això que ells tenien Carboni, el Piojo i companyia.” De fet, va ser l'any en què el València de Ranieri va guanyar la copa i va estrenar un cicle daurat a Mestalla. El Vila-real va baixar i va tornar a pujar, i els derbis encara eren de sucre, amb paelles populars compartides per seguidors grocs i blancs en les hores prèvies.
Però la cosa probablement va canviar la primavera del 2004: un atrevit Vila-real es va plantar a semifinals de la copa de la UEFA i allà es va trobar el València. L'enfrontament, ara ja de serrar les dents, es va resoldre a favor de Goliat amb un gol de penal de Mista, però res ja no va ser com abans. L'arròs, cadascú a casa seva. “En el futbol la rivalitat s'alimenta quan dos equips tenen possibilitats reals de guanyar, quan poden enfrontar-se de tu a tu, i això és el que ha passat amb el València i el Vila-real, que la rivalitat ha anat creixent dia a dia”, conclou Robert, que només va disputar dos derbis però que com a jugador havia acumulat fins a 15 temporades entre els dos clubs: cinc a Vila-real (1978, a tercera divisió, i després entre el 1995 i el 1999) i deu a València també en dues etapes (1981-86 i 1990-95), abans i després de la seva estada al Barça.
La rivalitat entre el València i el submarí groc no té ni referents ni simbolismes històrics, perquè “el Vila-real dels setanta i els vuitanta no té res a veure amb l'estructura de club actual”, constata Robert. Però avui és una topada constant. d'aquelles que activen susceptibilitats.
Al voltant de Bruno
A Vila-real estan dolguts perquè fa dos anys un gol de Jonas en el minut 92 (quan el València ja en feia prou amb un punt per assegurar-se la Champions) va condemnar els de Lotina, que acabarien baixant en la jornada següent.
També retreuen al València que es fes enrere en la croada pels drets televisius impulsada per Roig i pel president del Sevilla, i, finalment, que intentés fitxar per l'esquena el mig Bruno Soriano la temporada passada. Bruno, a qui Competició ha retirat la segona groga que va veure a San Mamés, es converteix així, tot i que arrossega molèsties, en el probable capitost del partit de demà, també en el relat de Robert, que sembla que hi aprecia les qualitats de jugador complet del Robert futbolista: “El Vila-real té jugadors en un gran moment, com Cani o sobretot Bruno, que és fonamental en aquest equip.” Robert creu que els dos equips tenen més problemes per defensar que per atacar i que el partit es decidirà en petites desatencions. No té un favorit, perquè “aquests partits fins i tot poden servir de punt d'inflexió a qui arriba pitjor”, ni té el cor ni tan sols dividit: “Després de tants anys, només desitjo que es vegi un bon espectacle”, expressa el de Betxí. Les aficions no pensen el mateix.
Notícies
Divendres,26 abril 2024