Després de rebre un grapat de precises centrades seves, Benja li fa broma mig seriós mig rient sobre la titularitat de Pol Roigé (Castelldefels, 1994). No és pas una idea escabellada, ja que el rendiment de l'atacant amb dorsal del filial ha estat notable darrerament: a la tercera divisió va una o dues marxes per sobre que la resta –“juga a una altra cosa”, diuen al club– i en els entrenaments del primer equip la diferència cada vegada és més petita. La lesió de Collantes li ha obert la possibilitat d'estrenar-se en un onze, per bé que Mandiá és un entrenador de jerarquies i fins ara ha preferit Gato. Però Roigé està disposat a trencar-les. Va esgarrapar uns minuts contra l'Alcorcón i ara demana pas en el matx decisiu a Leganés.

“Si li donen l'oportunitat, és un jugador que arribarà a ser professional”, avisa Diego Morata, entrenador que el va tenir al juvenil del Cornellà en el seu tercer any. “Amb mi va ser un jugador que va jugar els 30 partits, amb molta importància en l'equip”, explica l'extècnic del Manlleu que, com que viu a Sabadell, li ha seguint les passes de ben a prop. Amb el filial arlequinat, Roigé ha estat una peça clau en la permanència: s'ha perdut només dos partits en tot el curs i ha fet cinc dianes. “Nosaltres ja sabíem a qui fitxàvem, un jugador amb molt potencial que ha passat per la base del Barça, el Madrid i el Cornellà”, admet el seu entrenador, Toni Rodríguez: “Vam aprofitar que la temporada passada a Castelldefels va ser d'adaptació al món amateur i li hem donat l'oportunitat de jugar minuts, sempre que se'ls mereixés. Ara, el seu futur depèn d'ell.” Però el seu futur immediat depèn ara de l'entrenador del primer equip que no s'ha decidit a fer-lo jugar encara. “És un noi que treballa amb molta energia i transmet bones sensacions. Ha de continuar treballant perquè pugui participar més en el futur”, revelava Mandiá, que admetia que s'entrena “d'una manera espectacular”.