“Després de refusar ofertes del Manchester i del Milan, vaig decidir quedar-me al Rubí.” Kiki López va respondre així d'irònic al seu compte de Twitter a un aficionat que li preguntava per què havia renovat amb un equip que li devia cinc mensualitats. Kiki va tirar amb verí, com diumenge passat, quan amb una fuetada va clavar la pilota a l'escaire per donar la victòria al seu equip, el seu Rubí, en el temps afegit contra el Peralada. La seva és una història d'amor per uns colors i un club que l'han vist créixer durant nou temporades fins a convertir-se en una referència. El padrí de l'equip més jove de la categoria.

“La centraré”, li va dir Romo en apropar-se a la pilota. “No, no. La xuto”, va respondre Kiki. “N'estàs segur? És molt lluny”, va replicar el company. “Sí, la veig a dins”, va respondre. Feia cinc o sis anys que no xutava una falta, segons recorda, però el gol serà dels més bonics d'aquesta temporada. La distància era d'uns 30 metres però tant se val quan es tracta del Rubí i del seu idil·li amb el temps afegit. “Els dos últims els hem guanyat a casa en l'últim instant”, recorda el capità, que s'ha convertit en una referència, més enllà de la seva determinació, en un grup molt jove: “Intento aconsellar sempre, sobretot als nois que acaben de sortir del juvenil. A alguns els has d'estar a sobre, però aquest en general és un molt bon grup. Hi ha molt bona qualitat humana”, explica.

A Can Rosés tan sols hi ha tres jugadors que no han nascut a la dècada dels noranta: Kiki, Marc Garcia i Romo (1988). De fet, els dos primers són els dos únics que van renovar respecte al curs passat. Però si el Rubí no paga, per què ho van fer? “Visc a cinc minuts del camp, és un club familiar i per mi no hi ha res millor que això. Fa nou temporades que hi sóc i em sento molt valorat.” Per a Kiki, els diners són el menys important.