José Naranjo personifica com ningú la confiança i l'estat de gràcia del Nàstic. A Saragossa, no va tenir cap problema a agafar la responsabilitat de xutar el penal que li va donar la victòria en els últims minuts i ahir, també a les acaballes (82'), quan el seu equip semblava especialment ofuscat per un partit tens i travat, va executar una falta directa amb tota la fe, amb tota la força, va batre Nauzet i va donar a l'equip grana una victòria terriblement important que el deixa de manera provisional en el segon lloc. Si avui el Leganés no guanya a Oviedo, el Nàstic dependrà d'ell mateix per pujar amb dos partits per disputar. Un somni que l'afició tarragonina, que ahir va omplir fins a la bandera el Nou Estadi, que va patir, va disfrutar i va vibrar, comença a tocar. Vicente Moreno va sortir amb l'onze habitual en el tram decisiu de la temporada, amb l'únic canvi de Gerard Valentín, amb problemes musculars, per Iago Bouzón, que es va ressituar al lateral dret. Precisament, una errada del gallec, que va perdre la pilota en zona perillosa, va permetre a l'Osasuna arribar per primer cop amb perill a l'àrea de Reina, amb una centrada de Javi Flaño que Mossa va enviar a córner (7'). L'Osasuna estava ben plantat, amb tres centrals i dos carrilers. Per trencar l'entramat defensiu navarrès, el Nàstic buscava la mobilitat entre línies d'Aburjania i Lobato, la velocitat quan podia trobar espais de Naranjo i la referència d'Emana, però no era gens fàcil elaborar, i la tensió i les interrupcions manaven en els primers minuts. El Nàstic només es va aproximar amb un parell de centrades de Mossa i Emana (17'), i l'Osasuna era una mica més incisiu. L'Osasuna estava més còmode, i el Nàstic, massa precipitat. En defensa, els grana no es mostraven prou segurs i el carriler esquerre Javi Flaño trobava passadís per la banda dreta. Cap dels dos equips tenia ganes d'arriscar en excés, conscients que les derrotes contra rivals directes, i més en l'esprint final de la competició, penalitzen molt. A la gespa, molta intensitat i nervis, però poc futbol. L'entrada de l'elèctric Jean Luc per Cristian Lobato després del descans havia de canviar la tendència del partit, però en l'arrencada del segon temps continuava faltant calma per aprofitar-ho. Amb l'entrada d'Aníbal per Madinda, que arrossegava molèsties, els grana havien de guanyar en presència ofensiva i incomodar un Osasuna massa tranquil. Però el partit no es trencava i continuava embolcallat per un mar de nervis, sobretot entre els grana. L'Osasuna es va aproximar a la porteria de Reina amb un xut tou d'Olabide i un córner rematat desviat per Oier (66'). El Nàstic va provar de canviar el ritme amb la connexió Emana-Jean Luc, però tampoc donava fruits, més enllà d'escalfar la graderia, que ja era alguna cosa. Amb el pas dels minuts, les forces que quedaven es reservaven per lluitar les pilotes dividides, i no quedava energia per a la creació. En atac, es confiava en les accions puntuals, com la canonada de Naranjo. Fins al final, al Nàstic ja només li calia aguantar i, sobretot, mantenir la pilota tan lluny com pogués de Reina. No es van estalviar, però, alguns patiments, que van fer que l'explosió final d'eufòria fos encara més gran.