107 anys esperant-ho
El Reus, un clàssic de la tercera divisió sense ambicions fins fa un parell de cursos, jugarà a segona A per primer cop en la història
Els de Natxo González s'han sobreposat a les dificultats i han viscut una temporada memorable
Heliodoro Rodríguez López, Nuevo José Zorrilla. Ciutat de València, Vallecas, Martínez Valero i
uns quants estadis més d'aquells que fa anys i
panys que se senten en tots els carrusels radiofònics del futbol espanyol. L'afició del Reus ja pot començar a apuntar-se l'adreça d'aquests camps, perquè l'any que ve tocarà fer quilòmetres. Qui ho havia de dir fa tan sols una dècada, quan l'equip roig-i-negre aspirava a traure el cap per segona B de tant en tant. Si hi durava més d'un any, ja era una festa. Les coses, però, han canviat molt a la capital del Baix Camp i, després d'intentar sense fortuna fer el salt a la Lliga de Futbol Professional l'any passat, en què els de Natxo González van caure contra el Racing de Ferrol, ahir el Reus va assolir una fita històrica. Fa 107 anys que ho esperaven i ja és una realitat. Encara hi ha uns quants socis que es freguen els ulls.
Que una ciutat com
Reus, de poc més de 100.000 habitants, tingui un equip de futbol a segona A podria entrar en la normalitat, però no és així. A la capital del Baix Camp l'ombra de l'hoquei sobre patins és molt allargada i, fins fa ben poc, el Club de Futbol Reus Deportiu–escindit del Reus Deportiu l'any 1951– vivia en un discret segon pla. La seva trajectòria plana a la tercera divisió no hi ajudava. De fet, el club roig-i-negre no va tastar la segona divisió B fins a l'inici dels vuitanta –va debutar-hi el curs 1981/82– i els seus passos pel futbol de bronze van ser fugaços: fins a l'ascens del 2011, el conjunt roig-i-negre només havia jugat quatre campanyes a segona B.
El salt de categoria que el Reus va fer l'any 2011, de bracet de Santi Castillejo i després que una junta d'emergència encapçalada per Ramon Alabart, amb el suport de l'Ajuntament, va rescatar l'entitat, el panorama va canviar del tot. Amb pocs recursos però el club sanejat, el Reus va afermar-se a la categoria de bronze, on la crisi va propiciar que fos més econòmic competir. Llavors, el darrer impuls el donaria Joan Olivé, que va convèncer Xavier Llastarri, de nou president, i els socis perquè el club tornés a ser una SAE. El principal argument va ser un projecte grandiloqüent, amb recursos econòmics per dur l'equip al futbol professional. La temporada passada no va poder ser, però enguany les promeses s'han convertit en realitat.
Un curs per emmarcar
La temporada 2015/16 passarà a la història del Reus com la millor. Almenys fins ara, que mai no se sap el que vindrà. Amb Natxo González mantenint el timó que havia agafat l'estiu del 2014, el quadre roig-i-negre va demostrar des del principi que seria un dels equips que remenaria les cireres en l'exigent grup tercer. El bloc del Baix Camp, que va situar-se líder en l'onzena jornada , va exhibir tots els atributs que ha de tenir un conjunt que vol pujar: solidesa, idees clares, capacitat d'adaptació i futbolistes de qualitat, d'aquells que marquen la diferència amb una fogonada puntual. Així, durant tota la campanya ha protagonitzat un frec a frec apassionant amb el Vila-real B, no exempt de complicacions. I és que no tot han estat flors i violes. Hi ha hagut impagaments, una situació que ja s'havia viscut abans. El fet que en els precedents les tensions econòmiques se solucionessin, van fer que la plantilla mantingués una calma relativa que es va trencar el 18 de febrer. L'equip llavors es va plantar davant els mitjans de comunicació per fer palesa la seva preocupació, en ple sot de resultats. Per fortuna, el club va posar-se al dia ràpidament i els futbolistes es van poder centrar en allò que millor saben fer: batallar sobre la gespa.
En futbol, el que compta és com acaben les coses. I el tram final de temporada que ha fet el Reus ha estat memorable, amb aquell punt d'èpica que tan sols s'alia amb els
equips cridats a fer coses grans. I és que, a falta de set jornades, els de Natxo González van perdre a la Nova Creu Alta i van situar-se tercers, amb el Vila-real B, líder, 4 punts per sobre. La distància no era pas gran, però el fet que hi hagués quatre conjunts batallant per la primera plaça feia preveure que seria molt difícil acabar campions. Llavors, però, el conjunt roig-i-negre va agafar embranzida, i amb un bagatge de cinc victòries –inclosa l'automàtica contra l'Huracán– i tan sols una derrota, els del Baix Camp van eixugar totes les distàncies i van acabar la temporada campions. El títol, de fet, l'aconseguirien en una darrera jornada d'infart al camp del Cornellà, en què un gol solitari de Ricardo Vaz en el 70' els va donar la victòria. Això, unit a un inesperat empat del Vila-real B al camp de l'Espanyol B, va coronar el Reus. Tota la resta ja és història.
Publicat a
Notícies
Diumenge,5 maig 2024