Condicionants

La intensa pluja que no va parar de caure en tot el dia no només va condicionar el partit, sinó també l'alineació. Pablo Machín va posar tot el múscul que va poder a la gespa, que ahir semblava uns aiguamolls. En un camp en bon estat, ni de conya Borja García hauria estat a la banqueta. Però ahir no tocava futbol, sinó lluita, joc directe i molta força física. I el tècnic va rescatar de l'ampli fons d'armari que té jugadors com Maffeo, Alcaraz i Longo, els quals, sense pluja, tenien més paperetes de començar el partit veient-lo des de la banqueta que no pas amb un paper d'actors principals.

Ni un minut va haver de passar per constatar tot el que ja s'intuïa en l'escalfament. Els 105x68 metres de Montilivi eren una caixa de sorpreses. Zones on la pilota es quedava frenada per les basses i zones on la pilota lliscava tant que la perdies de vista. Era essencial una bona lectura d'aquesta mena de camp de mines. I més que encertar, el més important era no fallar, perquè les errades es podien pagar caríssimes. Al darrere, cap dels dos equips es va estar per històries i el partit es va convertir en un autèntica prova per als abductors dels futbolistes, que no en van jugar ni una. A dalt, els grans recursos eren les accions d'estratègia –si la pilota aturada és important en tots els partits, ahir encara ho era més– i les centrades a l'àrea des de la llarga distància. Per això també era molt important dominar el partit i mantenir el rival lluny de la pròpia àrea.

El Sevilla Atlético va arrencar millor que no pas el Girona, però els locals no van trigar a equilibrar el partit i de mica en mica a aconseguir el domini. Fer mal ja era una altra cosa, perquè la defensa andalusa –els visitants es van plantar amb tres centrals, com els gironins– va estar infranquejable. I les ocasions van anar molt i molt cares.

Acceleració

Els andalusos van mantenir l'equilibri de forces a còpia també de desgastar-se molt, però després del descans no van poder mantenir el ritme que li va exigir el Girona. Els de Machín van sortir a totes i també van saber aprofitar que la zona on atacaven en la segona meitat semblava en millors condicions que la de l'altra part de camp.

La llauna es va obrir en una acció d'estratègia. El Sevilla Atlético va badar en el córner en curt que Portu va servir per a Rubén Alcaraz, que va poder centrar sense oposició i amb la màxima precisió cap al cap de Longo, que no va perdonar. El Girona tenia mig partit al sac, però el va rematar deu minuts després en una acció per l'altra banda, la dreta, i amb dos protagonistes diferents: la centrada va ser de Maffeo i el cop de cap, de Sandaza, que va pentinar la pilota lluny de l'abast del porter visitant.

Tot i que quedaven 20 minuts, el partit estava gairebé al sac. El Sevilla Atlético feia estona que ni s'acostava a René, ben protegit per un trio de centrals com Ramalho, Alcalá i Juanpe, que ahir no van deixar ni un pam d'avantatge a Ivi i a Carrillo. Dins el notable general de tot l'equip, el paper dels tres migcampistes va ser excel·lent. Pere Pons es va trobar com peix a l'aigua, Rubén Alcaraz va aportar consistència defensiva i visió ofensiva i Portu, omnipresent i amb una capacitat de lluita que no té límit, va ser aclamat per Montilivi quan Machín el va substituir per fer entrar Eloi. De fet, el tècnic va aprofitar els últims minuts per oxigenar l'equip i esgarrapar segons al rellotge. Va substituir Aday i va reforçar la banda esquerra amb Pablo Marí. I quan el Sevilla Atlético ja havia llançat definitivament la tovallola –els andalusos van intentar fer un pas endavant després del 2-0, però van topar contra un mur–, va rellevar l'altre carriler, Maffeo, per fer entrar Sebas Coris. Tant per a Maffeo com per a Aday, el partit va ser de molt de desgast, ja que les bandes estaven especialment castigades. De fet, no hi va haver cap jugador del Girona que no s'entregués al cent per cent. A banda de ser una exigència innegociable de Machín, el duel d'ahir així ho requeria.