Girona

JOSEP GUSÓ

EXPRESIDENT DEL GIRONA

“A 2a B i 3a, només demanes caritat”

El president que va situar el Girona a la LFP va viure també una conversió convulsa del club en societat anònima i la salvació més agònica de la història

“Cobrir el capital social va ser complicat, perquè allà no hi jugaven els futbolistes, sinó els dirigents. Vam necessitar molt de paper i llapis i molta imaginació”

Contra el Ceuta hi havia més de 14.000 persones i Montilivi no tenia llicència d’activitats. Però era problema de l’Ajuntament
Ser jugador professional té l’avantatge que treballen dues hores al dia i l’inconvenient que a vegades no cobren al dia
El futbol es divideix entre els que cobren i els que paguen. I en l’esport, el primer guanya; el segon perd i la resta participen
Vull felicitar el club pel treball i l’ascens. I espero que al futbol no li passi com a altres esports. Girona es mou molt per les novetats
No recordo el penal de Kiko Ratón, però em vaig preocupar molt quan el dia abans em van dir: “Esteu a 2a B, tot està arreglat”
Tot el que sigui de segona B en avall és demanar caritat. A segona A vaig firmar el contracte de televisió sense ni tan sols llegir-lo
Els primers anys a segona A i amb la bombolla a punt d’esclatar, a un jugador normalet no el convencies amb 150.000 euros

Josep Gusó va agafar el Girona quan el club estava a punt de certificar el descens a segona B (2004/05), però va acabar essent el president que el va pujar a segona A (2007/08). I allà mateix el va deixar el curs 2009/10 després que Kiko Ratón transformés el penal més llarg del món.

Havia estat nedador, havia jugat a waterpolo i va tastar el futbol perquè el seu fill hi jugava. Qui el va convèncer perquè fos president del Girona?
Vaig entrar a la junta amb l’Antoni Escudero. Va ser el moment que el Girona ho va garbellar tot. La història moderna del Girona comença amb Antoni Escudero. Després, venen Jordi i Narcís Roche, i agafo el relleu d’en Narcís.
Beneït per ells?
Sí, però tampoc hi havia gaire ningú més.
Amb vostè va començar tot...
Quan fa el tomb el Girona, és amb Escudero, amb la continuïtat de Roche.
S’ho van jugar tot a una carta, aquell any, o si no es pujava hi havia marge per anar-ho intentant a segona B?
La segona B, tercera i qualsevol categoria són inviables. Això ho sap tothom que ha estat en una junta de qualsevol equip d’una categoria de segona B en avall. L’únic que fas és demanar caritat, a tothom qui pots.
Hi ha qui posa l’exemple que van jugar a la ruleta russa, però només amb un forat sense bala...
En l’esport hi ha un principi: el primer guanya, el segon perd i els altres participen. Nosaltres teníem la dinàmica positiva i vam anar a guanyar. Mireu el Ceuta, que és amb el qual ens ho vam jugar, allà on està ara. És la diferència entre guanyar i perdre.
I si no hagués sortit bé?
Doncs s’hauria deixat el Girona allà on ha estat durant anys i anys. Qui sap si per 50 anys més...
Al ferri d’Algesires a Ceuta encara negociaven les primes?
En futbol sempre es parla de cèntims. El futbol es divideix en dos: els que cobren i els que paguen. I els que cobren sempre en volen més.
Mitjana de 600 espectadors a Montilivi. El dia de Barakaldo, 6.000. I contra el Ceuta, ni se sap. Quanta gent calcula que hi havia a l’estadi?
Això va ser molt curiós. L’estadi del Girona no tenia la llicència d’activitats. No acomplia normatives. I com que no hi havia llicència, no et podien dir l’aforament que hi havia. Molta gent estava preocupada per quanta gent entraria. Nosaltres estàvem molt tranquils, perquè no hi havia llicència i qui no complia era el propietari, l’Ajuntament.
Quanta gent calcula que hi havia?
Més de 14.000. Ningú es va quedar sense entrada. Després del partit, vam rebre cartes d’algun organisme reclamant una multa per excés de gent. La resposta era clara: “Digueu-me l’aforament; per quants ens hem passat?” Ningú ho podia saber.
Va notar que van despertar una ciutat o creu que va ser el primer gran episodi de ‘pujacarros’?
Girona és una ciutat que funciona molt per les novetats. Va començar amb l’handbol, quan el GEiEG va arribar a divisió d’honor i el primer any no s’hi cabia, al pavelló. Però en el segon ja no hi anava gaire ningú. Amb el bàsquet, tant el masculí com el femení, suposo que va passar el mateix. Esperem que amb el futbol no passi igual.
Van pujar a segona A després de 50 anys. Digui’ns noms propis de gent que, d’una manera o altra, van ser decisius en l’ascens.
Doncs tota la gent que va estar a la junta i la que m’havia acompanyat a les altres juntes. Tenia molt mèrit estar a tercera. Gent molt fidel al Girona, com Pitu Rigau i Pepe Sierra. També als patrocinadors, i gent que va aportar diners de manera desinteressada. De Sant Feliu de Guíxols i Banyoles, per exemple. Narcís i Jordi Roche, i gent de Girona. Moltes vegades no es veuen, però t’aguanten el club. Com tothom de les oficines, començant per la gerent Lídia Cantarero. I en Matas. I els que agafaven les entrades o aparcaven els cotxes. I després hi ha els protagonistes sense els quals no hauríem pujat: Raül Agné i el seu cos tècnic, Javi Salamero i la plantilla.
I les institucions?
L’únic que ens va ajudar va ser un gironí que estava en la política, Quim Nadal. I si hagués pogut, Josep Maria Jofre.
Algú en especial de la plantilla?
Aquests dies he recordat que el primer jugador que vam fitxar és Felipe Sanchón. El vam anar a buscar al Barça, i vaig tastar el que era la supèrbia de les persones que hi ha dins d’un gran club.
Miki Albert va viure poc després un dels episodis més tristos...
Sí. Era un noi amb molta il·lusió i un bon golejador. I com tots els futbolistes, apartar-se del seu món li va fer molta ràbia.
Van passar de cobrar 20.000 o 30.000 euros de les televisions a cobrar 2 milions. Vostè encara explica que quan va sentir aquesta suma per primer cop, els ulls se li van posar com taronges...
L’endemà de l’ascens, rebo una trucada de Tatxo Benet felicitant el Girona. Jo no sabia ni qui era. M’ho va explicar, i em va demanar de veure’ns. Vam anar-hi i vam sortir amb el contracte televisiu firmat. Em va dir que m’endugués el contracte per estudiar-lo, però en veure la quantitat ja vaig firmar de seguida. Imagineu el canvi que hi ha, que em va dir que era un contracte per cinc anys i em va semblar bé, pensant jo que era la quantitat total pels cinc anys. I resulta que aquella quantitat [2 milions d’entrada, i cada any anava augmentant en 100.000 euros] era anual.
El primer any en van fer prou amb la inèrcia, però Agné va ser destituït cinc jornades abans del final. Es van posar nerviosos?
No. Vaig entendre que havíem de canviar la dinàmica, perquè s’estava acostant el final. Vaig parlar amb Agné, vam estar analitzant que s’havia de canviar la dinàmica i li vaig dir: si estàs intranquil, t’ofereixo la renovació. No la va acceptar, i vam mantenir la dinàmica negativa. Al cap de dues jornades més, vaig decidir fer el canvi. Jo crec que l’hauria salvat, però les decisions a vegades les has de prendre molt ràpidament, perquè el club es queda i les persones se’n van.
El dia que van cobrir el capital social, que era un requisit indispensable per mantenir-se a la LFP, va ser com un ascens?
Més complicat. Perquè l’ascens, al final juguen els jugadors. Aquí jugàvem nosaltres.
Com s’ho van fer?
Amb molt de paper i llapis i molta imaginació.
Els 3,2 milions van entrar a la caixa forta. Es va descapitalitzar de seguida, però, el club?
A la caixa hi van ser, per això es va constituir la SAE. Si s’hi van mantenir? La societat està feta.
Ja diuen que el segon any és el més difícil. Ho va ser molt. Esportivament i econòmicament. Fins i tot els jugadors van denunciar impagaments...
Vam trobar que el mercat estava a dalt de tot. El futbol és un reflex del que passa a la societat. Els jugadors tenien unes fitxes molt altes, en clubs consolidats. Quan puges amb un equip, has de tenir tota la plantilla renovada, amb contracte. I un cop ets a la nova categoria, arrossegues rescissions. Les fitxes eren molt altes i els ingressos, a part dels televisius, poca cosa més.
Què vol dir molt altes?
Amb la bombolla immobiliària a punt d’esclatar, tot estava molt inflat. I el futbol, més. O pagaves molt bé o no venien, i encara menys al Girona. A jugadors normalets de fora no els convencies amb 150.000 euros...
L’última jornada, abans del Girona-Múrcia, els van advertir que el descens sortiria d’aquest partit? Hi havia cinc equips més implicats en el descens...
Nosaltres estàvem molt tranquils. Divendres al vespre, però, vam rebre una trucada d’una persona que era accionista d’un club que estava per sota nostre. Em va preguntar si teníem arreglat el partit. Li vaig dir que no. “Doncs esteu a segona B. Tot està arreglat”, em va respondre. No li vaig fer cas. Però em vaig començar a preocupar quan des del departament de premsa em van demanar si el dia abans del partit podia entrar en directe en un programa esportiu d’una emissora de Madrid. I la primera pregunta que em van fer era si em veia a segona B. Aquí realment em vaig preocupar.
I amb raó, no?
A nosaltres, teòricament ens tocava el pitjor rival, perquè els propietaris del Múrcia eren els patrocinadors de la selecció espanyola. Vaig pensar que estàvem morts. I es va demostrar que des de la federació espanyola no hi havia cap pressió. Li va tocar al Múrcia. Això sí, als deu minuts de joc els altres partits d’implicats semblaven partits de tennis, amb tots els nostres rivals directes guanyant per golejada...
El penal de Kiko Ratón. Com el recorda?
Si voleu que digui la veritat, no el recordo. Em veia a segona B.
Què hauria passat si no hagués entrat i el Girona hagués baixat?
No va passar.
Els jugadors van saltar a la gespa amb una samarreta que posava “directiva dimissió”. Allà es va acabar tot?
El dels futbolistes és l’únic sector que a final de temporada tenen assegurat el cobrament. Ser jugador té els seus avantatges i inconvenients, com tot. L’avantatge és que treballen dues hores cada dia. L’inconvenient, que a vegades s’han d’esperar a cobrar.
Vist amb perspectiva, què milloraria de la seva gestió?
No entrar-hi.
Com va anar el relleu cap a Josep Delgado?
Per mi, Delgado també és una de les persones que ha aportat més diners al Girona. També té el seu mèrit haver aguantat el club els anys que l’ha aguantat.
Per què li va vendre a ell?
Doncs perquè era l’únic que el volia comprar.
Li ha sorprès que el Girona hagi acabat pujant a primera?
Primer de tot, vull felicitar-los públicament, per la gestió que han fet. El futbol són resultats, i l’únic que es pot dir és donar-los les gràcies pel que han aconseguit.
Comptava a veure el Girona a primera?
Si tu passes deu anys en una categoria, sempre hi haurà alguna oportunitat de pujar. Si ets a segona A, sempre pots pujar algun dia a primera. El que és impossible és pujar a primera des de segona B o tercera. I ara, a primera, encara poden aspirar a alguna cosa grossa. Sempre hi ha ambicions.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)