El Reus i l’Osasuna van abandonar ahir la gespa de l’estadi roig-i-negre contrariats per no haver sabut trobar el camí del gol, però satisfets, si més no, per haver-ho intentat seguint les directius dels respectius llibres d’estil, sense perdre la identitat. L’equip roig-i-negre, des de la solidesa defensiva i amb la convicció de sortir jugant des del darrere sempre, encara que, com ahir, el terreny de joc estigui en males condicions i el rival pressioni bastant amunt. I, l’Osasuna, amb un joc més directe i persistent, amb moltes pilotes a l’àrea però poc perill real. De fet, la millor ocasió va ser del Reus, a les acaballes de la primera meitat. Fran Carbia va rebre una bona pilota interior de Ricardo Vaz i, després de retallar a la perfecció el seu marcador, es va quedar amb bona posició davant Sergio Herrera, que va desviar el seu xut. Fet i fet, cap dels dos equips va sortir del camp especialment molest amb el punt obtingut, sobretot en una categoria en què, com ahir es va demostrar, guanyar costa moltíssim. El Reus ha empatat quatre dels sis partits i en els tres últims, bona notícia, només ha rebut un gol. Marcar-ne ja és una altra història, és on necessita millorar.

Tito Ortiz, el pivot defensiu del mig del camp de tres jugadors implantat per López Garai, va viure tot el partit molt enganxat als centrals, per ajudar a donar sortida a la pilota quan al Reus en tenia la possessió i per col·laborar en defensa quan l’Osasuna atacava. Potser per això, allunyat dels altres dos migcampistes, ni Gus Ledes ni Juan Domínguez van entrar tant en joc com el Reus necessita. Malgrat tot, l’equip roig-i-negre va tenir un parell d’ocasions bones, la de Carbia en el minut 40 i una de Vaz, que va rebre en bona posició i va xutar fluix (57’). L’Osasuna, per la seva banda, va tenir més domini de la pilota i es va mostrar sempre més amenaçador, però només va estar a prop del gol en alguna acció protagonitzada per Quique en el tram final del partit.