És un orgull, i ara, amb el debut recent de Ferran Torres, ha tingut més ressò i ha tornat a ser notícia. És un rècord de fa molts i molts anys, però encara segueix vigent, tot i que estic segur que en algun moment vindrà algú més jove que jo. No és habitual i tampoc ho era en aquella època, tot i que és cert que en aquells anys van debutar jugadors molt joves com ara Raúl, Morientes, De la Peña, Etxeberria, etc. Va ser una sèrie de futbolistes que van debutar molt aviat. Segurament avui dia és més difícil, perquè el nivell d’exigència és més alt i ara tothom hi arriba un pèl més tard.

Sempre que parlo de la meva carrera dic que m’hauria agradat jugar més partits a primera, però el futbol és com és. Tot i això estic content perquè he fet del meu hobby la meva professió, i això és el més important; poder treballar per divertir-te. Vaig passar anys molt bons, tot i que vaig estar poc temps a cada equip, però tinc grans records de molts llocs. En els primers anys de carrera vaig passar un any a Figueres molt bo i és que el club va fer una aposta molt forta per mi. Venia d’una sortida estranya de València i a Figueres van apostar per mi i ho van poder recuperar després perquè em van traspassar a l’Espanyol, on vaig tenir anys molt bons al filial. De totes maneres, els anys que vaig passar a València són els que més marcats m’han quedat, i és que sempre serà l’equip de la meva vida, perquè em va veure créixer des de petit. També tinc grans records de l’ascens a primera amb el Sevilla i del primer ascens de la història a 2a A. El millor, però, va ser trobar molts amics pel camí.

Quan et quedes a les portes d’aquesta manera no pots buscar un únic culpable, i és que a vegades va ser per culpa meva i altres vegades va ser culpa d’algú extern. El cert és que en aquell moment hi va haver la llei Bosman i van arribar molts fitxatges estrangers que van perjudicar molta gent jove, sobretot davanters com jo, que era el que més es fitxava de fora.

Girona sempre quedarà marcat perquè en aquella temporada va néixer el meu fill i puc dir que ell és gironí. A més, va ser un any molt maco en tots els sentits. L’inici va ser una mica complicat, perquè vaig començar sense jugar gaire, però en l’aspecte personal va acabar bé. Teníem un gran equip amb un entrenador d’un nivell altíssim [Tato Abadia]. És veritat que a l’equip li va costar arrencar, però aviat es va veure que podíem estar a dalt. Al final de temporada vam arribar una mica justos i crec recordar que al camp del Novelda vam empatar un partit que teníem guanyat i no vam poder entrar al play-off. Va ser un any molt bo amb alguna victòria històrica.

Va ser una xifra bona. En general vaig tenir un bon any, no només pels gols, sinó per la meva participació i la bona compenetració amb els companys. Era una plantilla molt bona i amb molt nivell. Va ser una llàstima no jugar la promoció d’ascens.

Quan Raül Agné, amb qui havia coincidit a Figueres, va pujar a 2a divisió A necessitava un analista del rival. En aquell moment no hi havia els diners que hi va haver després, ni de bon tros els que hi ha ara, i per això van haver de buscar algú extern com jo. Vaig començar a fer de scouting a la zona del Llevant, on hi havia molts equips en aquell moment a 2a A. En coordinació amb el Miki Albert sempre tenia a punt l’informe del rival. Després vaig estar a punt de ser secretari tècnic i ja m’havia reunit amb qui manava, però al final no es van acabar de decidir i no ho vaig arribar a ser. Quan va acabar aquella temporada ja vaig deixar el Girona.

No ho imaginava, però no va ser cap sorpresa. És una persona molt preparada en tots els nivells. És molt conseqüent i molt coherent. Ho ha viscut tot en el futbol i qui millor per representar el Girona a tot Espanya, on tothom el coneix. Va molt bé que algú que té una personalitat així a sobre tingui el coneixement del món del futbol que té ell.

Quan vaig arribar jo tot i estar a 2a B es feien les coses bé. Després hi va haver problemes, i el club va estar a punt de desaparèixer, per això es feia difícil pensar-ho. Des que va arribar Machín, però, ha estat espectacular. Els que hem estat en un camp sabem com de difícil és el que ha aconseguit i el que està aconseguint ara, però la veritat és que la feina que hi ha és perfecte des de la direcció esportiva fins a l’últim jugador.

Que no hi ha res aconseguit. Fa un parell d’anys el Getafe tenia 26 punts i va acabar baixant. El futbol a primera és molt complicat, però, tot i això, la temporada està sent espectacular i, a més, s’han perdut punts que ja estaven a la butxaca. Tinc molt bona relació amb la gent d’allà i m’alegro molt del moment que estan vivint i s’ha de gaudir.

El que més m’agrada és que estan jugant al mateix nivell que els últims anys a 2a divisió A i això és molt difícil. Quan arribes a primera els equips sempre retoquen moltes coses, però ara el més important és que la base és la mateixa que hi havia l’any passat. Això diu molt dels jugadors, de l’entrenador i de l’àrea tècnica. Però sempre sorprèn que un equip que puja estigui tan amunt.

És especial sobretot perquè el tenen molt ben treballat. Tenen homes que s’han adaptat a aquest sistema i altres que estan fitxats per jugar així. A més han fitxat un davanter top, Stuani. Està tenint ocasions i fent els gols que fan falta per als equips de la zona mitjana-baixa de la taula. I el colofó és que el tema defensiu també està molt treballat.

L’any que més gols va fer va ser aquell any que en va fer 12, però tampoc era titular indiscutible. És un davanter que sempre farà gols. N’ha fet més que la mitjana, però perquè es troba a gust i en un moment de forma excel·lent. L’equip juga amb un sistema que el beneficia i centra molt, i ell a l’àrea és un jugador de nivell mundial. Té una rematada al primer toc que pocs davanter tenen, i després també és capaç de sorprendre amb detalls de qualitat. Serà mundialista, i això ho diu tot. Com a persona encara és millor.

S’esperava un any de transició, però s’ha donat molt de poder a un tècnic contrastat, Marcelino, i han aconseguit fer un bloc espectacular. Com el Girona, no s’esperava que estigués on està.

No és que hagin baixat de ritme, sinó que abans era un ritme de bojos i ara ha de tornar l’equilibri. El València té un equipàs i li poden entrar dubtes, però estic segur que Marcelino tornarà l’equip a la bona dinàmica.

Soc valencianista, però quan juga contra un altre exequip m’agrada veure el partit amb objectivitat. Vull que els dos equips facin bon futbol i que guanyi qui més s’ho mereixi.

1-1.