Ple a vessar

El 18 de maig s’acabava la lliga regular de segona B i el Girona saltava a la gespa com a campió després de l’empat a Gavà en la jornada 37. L’Alcoià li va fer el passadís i a les grades de Montilivi hi havia 800 aficionats. Tot i que els d’Agné havien fet un curs per emmarcar, aquesta és la mitjana d’espectadors que hi va haver a Montilivi, amb pics de 1.200 o de 1.400 en partits molt escollits.

La fase d’ascens a divisió de plata, però, va canviar la percepció de l’aficionat envers l’equip. En una setmana es van passar de 800 persones a la graderia a 6.000 (contra el Barakaldo). I en quinze dies, de 6.000 a 10.000 (contra el Ceuta). La xifra es va calcular a cop d’ull perquè no hi havia torns. Hi ha qui diu que n’hi havia més d’11.500 perquè el club va posar a la venda totes les entrades que va poder i segurament algunes més. El ple va ser absolut (als gols, sense seients, hi havia més capacitat que no pas ara) malgrat que el partit va estar presidit per una lona gegant a la zona de preferent que tapava les vergonyes d’un estadi que queia a trossos i que havia engolit el ciment de l’antiga graderia.

Els aficionats que van aparèixer de sota les pedres van animar com mai no s’havia vist a Montilivi. El Girona-Ceuta va ser el dia del naixement d’una afició que s’ha anat fent gran a mesura que el club de Montilivi ha anat creixent sota el paraigua de la Lliga de Futbol Professional.

Molts noms propis

El Girona, amb Raül Agné al comandament, va ser un bloc per damunt de totes les coses. Com a equip va destacar la seva increïble solidesa defensiva: 28 gols en contra entre els 42 partits (38 de lliga i 4 d’eliminatòries d’ascens). Va treure molt sovint el cap Miki Albert, pitxitxi de l’equip amb 21 gols. Tot i que, en el play-off, els dos noms propis van ser el porter Rafa Ponzo (immaculat en els quatre partits de fase d’ascens, amb aturades clau, com ara un penal contra el Barakaldo que hauria significat possiblement l’eliminació) i el defensa Migue González, autor del gol de l’ascens el dia del Ceuta que quedarà per sempre més en el record.

Quan Martínez Munuera –el valencià va dirigir l’últim partit del Girona a segona B i també el primer a primera, contra l’Atlético de Madrid (2-2)– va xiular el final del partit, l’afició va envair la gespa i Montilivi es va impregnar d’eufòria. També a la llotja, amb un Josep Gusó exultant al costat d’un reduït i fidel grup de directius entre els quals destacaven Pitu Rigau i Josep Sierra, als quals es van acabar afegint Ramon Vilaró –la seva entrada va anar acompanyada també del nou patrocinador, Codere– i Jordi Miró.

Les celebracions aquell 15 de juny van començar a la gespa, van continuar a dins el vestidor, van seguir amb un sopar amb tota la plantilla i van tenir com a final de festa la sala Platea, precisament on el club de Montilivi ha fet també les últimes celebracions, nou i deu anys després: la de l’ascens a primera divisió, el curs passat, i la de la permanència a la màxima categoria, fa poques setmanes.

Punt d’inflexió

L’ascens d’aquell Girona 2007/08 va significar el retorn a divisió de plata després de 50 anys d’absència. I allà va començar absolutament tot. Per als qui pronosticaven una presència efímera de l’equip de Montilivi a la Lliga de Futbol Professional, el diagnòstic no va poder ser més erroni. Al Girona li va costar consolidar-se a plata –hi va haver tres permanències al límit, quan semblava que l’equip estava més a prop de la segona B que de cap altra cosa–, però va acabar fent un salt de qualitat, i, després d’haver vorejat tres vegades l’ascens, finalment s’hi va posar. El club es va constituir en SAE. I va passar dels 400 socis de segona B als 6.000 de segona A i als 9.000 de primera. I avui, la felicitat és màxima.