Girona

PABLO MACHÍN

EXENTRENADOR DEL GIRONA

“L’ascens va ser un moment únic”

“S’ha de ser optimista. No crec que els jugadors estiguin pensant en l’any passat o fa dos anys”

“És gairebé irracional. Els tres centrals donen seguretat; està identificat amb el Girona”

Després del Girona-Eibar, havia d’aixecar la moral a l’afició. Un segon t’ho pot canviar tot
Segur que no es tornaran bojos, però crec que el Tenerife anirà més a l’atac que en l’anada

Pablo Machín ha entrenat el Sevilla, l’Espanyol, l’Alavés i l’Al-Ain i l’Al-Raed de l’Aràbia Saudita des que va deixar el Girona. Ni oblidarà la ciutat, on es va instal·lar amb la família quan va marxar de Sòria, ni el pas per Montilivi. Amb un record que no se li esborrarà, l’ascens a primera, que el club espera reproduir diumenge a Tenerife.

Tenim entès que juga a pàdel amb Míchel. Com va començar?
Ens coneixem com a companys i, quan jo vaig tornar a Girona, va sortir aquesta possibilitat. Hem jugat algun partit. No és que ho fem totes les setmanes, però sí que hem coincidit. I a la pista, tots dos demostrem que ens agrada el pàdel, que ens agrada la competició, que som competitius i que desconnectem almenys una estoneta del futbol.
Moltes confessions d’entrenador i de vestidor?
De vestidor, no. Ni amb Míchel ni amb cap entrenador, perquè som els primers que diem que el vestidor és especial, que el que hi passa es queda allà, i no serem els entrenadors els que comentem aquestes coses. Sempre és inevitable, per més que comencem parlant de coses superficials, que surti el futbol. Des de la confiança i d’haver estat al mateix equip, sempre hi ha alguna anècdota per comentar. No m’atreveixo a parlar de consells, perquè jo no he de donar consells a ningú, però almenys parlem de les experiències, de com les he viscut jo i com les viu ell.
D’experiències en partits així, en té.
En tinc, sí. Ell té més experiència que jo en ascensos, però crec que per la via directa. En disputa d’aquestes eliminatòries el guanyo, però no m’han anat bé, no he aconseguit pujar. En qualsevol cas, tinc clar que el Girona, des que Quique Cárcel va fitxar Míchel, està en bones mans. També ho diuen els números i el currículum.
Les garrotades són una llosa per al Girona?
Crec que és una mica més l’entorn, l’afició, que l’equip. Recordo que quan sortia de Montilivi després del partit de semifinals contra l’Eibar, la gent deia que això ja estava. Gairebé havia d’estar jo aixecant la moral. En futbol, un segon t’ho pot canviar tot. I en aquests partits que són finals, encara més. No crec que els jugadors estiguin pensant en l’any passat o fa dos anys, a part que també n’hi ha de nous. Pot ser més l’entorn que el que puguin sentir ells des de dins.
Potser no tenir el partit definitiu a Montilivi li pot anar bé i tot?
Crec que l’entrenador ha de fer veure als futbolistes com més aspectes positius, a favor, millor. Això és com les estadístiques. Cadascú agafa les que li interessen i les porta al seu terreny. I aquesta és una de les coses que es poden aportar al Girona. Quan no hem pujat ha estat a casa, i ara ho podem fer a fora. Doncs pensem que això potser positiu.
Quan el Girona va fitxar Stuani, recordo que ens va dir a Anglaterra que l’uruguaià era “un luxe per al Girona”. Ho va ben clavar.
No recordava ben bé la frase, però és que en aquell moment érem un club en què era difícil que poguessin venir jugadors d’un nivell com el que buscàvem. Recordo que vaig ser avalador del fitxatge, amb el suport que sempre he tingut de Quique Cárcel, que també tenia clar que si l’entrenador demana un jugador és intel·ligent intentar dur-lo. De Stuani, hi havia gent que deia que no era el jugador que necessitàvem. Nosaltres ho teníem clar. I no només va ser aquell any a primera, sinó totes les temporades que ha fet.
Tampoc devia esperar aquesta trajectòria i aquestes xifres.
A primera divisió, ja va fer un any magnífic, i no només pels gols, que també, sinó per tot el que generava. És un rematador nat, de cap pocs rematen com ell, i amb una experiència que fa que la defensa sempre n’estigui pendent i els companys se’n puguin aprofitar. I el caràcter, l’esperit uruguaià que té, i que ara ja és uruguaià-gironí.
A Eibar, Stuani va ser suplent. Creu que repetirà fórmula, Míchel?
Això ja són circumstàncies que gestiona Míchel, que és qui coneix millor com estan els jugadors. Són 90 minuts, però hi pot haver pròrroga. És indubtable que Nahuel té una capacitat física que li pot permetre estar pressionant molt més que Stuani, perquè el més intel·ligent és aprofitar Stuani per al que és letal. És un partit amb molta exigència i l’entrenador pot optar per sortir agressiu a pressionar. El guió d’Eibar va sortir bé, però tot això és especular. Qui millor ho sap i qui ho encertarà, és l’entrenador.
Quin guió espera? El Tenerife sol prioritzar l’ordre defensiu, i l’empat li va bé.
Jo crec que una mica de canvi el farà, el Tenerife. Tan sols per l’eufòria de l’afició, potser es desordenarà una mica més. I encara que els serveixi la victòria i l’empat, crec que no seria gaire lògic que anessin a mantenir l’empat. Segur que no es tornaran bojos, però crec que aniran més a l’atac que aquí. En qualsevol cas, el partit que va fer el Girona va ser molt complet. I mai se sap si el Tenerife va atacar poc perquè era la seva intenció o, com jo crec, perquè el Girona va estar molt atent a les vigilàncies i no li va concedir espais en transicions.
Míchel no estava convençut de l’esquema amb tres centrals, però s’hi ha agafat, com tots. Com s’explica, que el Girona funcioni quan adopta el seu esquema talismà?
És gairebé irracional, crec que no té gaire explicació. La mateixa que et podria donar per als miracles del Madrid els últims minuts en la Champions. El Madrid pots dir que és per l’escut, doncs el Girona pot ser per tot el que l’envolta els últims anys d’èxit, acostumat a veure’l amb els tres centrals. Tot es repeteix una mica. Els entrenadors tenen un perfil similar, els agrada ser protagonistes amb la pilota i habitualment juguen més amb un 4-3-3, però en moments de debilitat o de certs dubtes aposten pels tres centrals. Això sembla que dona seguretat a l’equip, que a l’afició també li agrada. Està identificat amb el Girona. Coincideix que ha anat bé, i gairebé sempre hi han acabat jugant. Però ni de bon tros em considero inventor ni constructor de res. Fa molts anys que aquest sistema està inventat, i els protagonistes són els que hi ha al camp, com els poses i amb quins matisos.
És optimista?
S’ha de ser optimista. Després d’una lliga tan llarga, ser a la final, vol dir que s’ha d’aprofitar. No s’ha de pensar en res negatiu, perquè no hi és. S’ha de ser optimista i enviar les millors vibracions. Que guanyi el millor i, en aquest cas, per vincle, òbviament, el Girona.
Va ser a Montilivi contra l’Eibar. Com veu el creixement de la massa social? Perquè la festa de l’ascens ja va ser apoteòsica.
De canvi, n’hi ha, des que vaig arribar. Ara tothom sent el Girona, vas al camp i tot és blanc-i-vermell, amb gent gran, nens... Ha canviat. Dit això, allò que vam viure amb aquell primer ascens va ser massa. Per més que s’hi pugui tornar molts cops, o que et puguis mantenir molts anys a primera, que tant de bo, ningú ens podrà treure que vam ser els primers, i el sentiment que hi va haver, amb aquella rebuda i com s’hi va bolcar la ciutat, ens ho quedem per sempre. L’única manera de poder-ho comparar és que torni a passar, i tant de bo. Jo tampoc t’ho podré dir, perquè no estaré en les mateixes circumstàncies. Si no va ser el moment més feliç de la meva vida... Esportivament, segur que ho va ser. Tots els que hi vam ser, ens ho guardarem. Va ser un moment únic que recordarem sempre. I crec que els aficionats ho van sentir seu, també.
Té les maletes fetes per marxar lluny, o prioritza quedar-se més a prop?
El futbol no s’acaba a la lliga espanyola. Les experiències que he tingut a fora fan que em costi menys decidir-me a marxar. El que més conec, és clar, és la lliga espanyola, i molts cops no és tant el que vulguis com el que se t’ofereixi i les circumstàncies. Estic obert a qualsevol cosa, però ara intento gaudir del que no he tingut quan he estat fora.
I punt de retrobament, sempre Girona…
Sí. Ja us deia fa molts anys que considero que la meva era una professió de risc, perquè mai saps quan estaràs en un club, i això treu estabilitat familiar. Ara, des que vaig marxar del Girona, la família es va quedar aquí, jo vaig i vinc i ells fan alguna visita. Avui, casa meva és Girona i la meva família hi està encantada. Em considero un gironí més, així m’ho fa sentir la gent, i sempre que torno, és aquí a Girona.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)