Amb Valorus Pro, volem fer llibres de manera continuada, però en un aspecte molt personal. Volem arribar als lectors a través del que expliquen els nostres col·laboradors, amb històries dels protagonistes. Més que resultats esportius, les experiències, alguna situació una mica fora del que és habitual. Estem aconseguint que la gent se’ns obri a mostrar l’esportista des d’un vessant personal. Hem gaudit amb els dos primers, i en farem més. En tenim diversos al cap i estem planificant calendari. Ens surt algun altre projecte i hem de prioritzar.

Sí. Valorus Sports és una editorial tecnològica oberta a projectes esportius. Volem que, entre els participants, hi hagi una sintonia, una proximitat. No pas l’element competitiu. Que la gent s’ho passi bé. Anem més enllà del nostre territori.

De moment, arreu de l’Estat. No és que pensem més enllà, però vam començar amb l’esport de Girona i hem anat fent. Però hem de ser prudents, perquè vam començar fa un any i hem fet dos llibres. Hem d’anar a poc a poc, sense anar ofegats.

[Somriu] El meu paper va començar compartint projecte amb en Josep Guardiola, que hi aporta el valor editorial, de contingut. Jo ajudo en totes les tasques d’organització del projecte, en tot el seguiment que no és editorial.

L’objectiu és mirar de no perdre’n. Costa molt, quan expliques que vols fer un llibre, que se t’hi afegeixin. Quan veuen quin llibre és, diuen: “Ostres, no m’ho esperava pas, això.” Em pregunten si és una caixa de bombons o un pastís. Anem fent.

Valorus Sports no es vincularà amb cap club perquè aquest projecte no està pensat per a això.

Jo m’ho vaig passar molt bé quan estava al Girona FC. Hi va haver alguna situació una mica estrafolària, per dir-ho d’alguna manera, però vaig disfrutar. Vam procurar, i crec que ho vam aconseguir, que un club que estava en una situació difícil deixés d’estar-hi. Per tant, el balanç va ser positiu, cosa que no descarta noves aventures [somriu].

Sí, molt poc. Una petita part, en clau sentimental.

L’any 2015, se’n va vendre el primer percentatge important, al voltant d’un 80%. El 2017, quan el Girona va pujar a primera divisió, els propietaris del 80% van preguntar si se’n venia alguna part més. Nosaltres, com que ja teníem molt clar que no teníem intenció d’intervenir-hi, perquè en la primera venda ja hi havia el nostre compromís de no fer-ho i de no posar-nos en un model en què nosaltres ja havíem fet el nostre sostre en el passat, ens va semblar bé vendre’ls un altre percentatge. Això, el 2017. I, posteriorment [quan hi va entrar Marcelo Claure], vam vendre’ls una altra petita part. Amb això, vam acabar tota l’etapa. Jo me’n vaig quedar un petit percentatge, perquè no volia quedar sense res després de tot el que hi havia viscut. Van ser tres fases, dues d’importants i una de simbòlica.

No, no. En el primer moment, ja hi havia la possibilitat d’haver-los venut tot el paquet de seguida.

No, no. Ben al contrari. Una de les millors decisions que he pres al Girona FC va ser vendre’l a la gent que el va comprar. El que volíem nosaltres és que el projecte tingués continuïtat i no desaparegués. Hi ha gent que compra equips de primera, baixen a segona i desapareixen. Alguna altra alternativa no la veia clara. Preferíem que ho agafés gent que teníem més coneguda. I el grup que té el Girona FC no només és un grup consolidat, sinó que podríem dir que és el millor del món, en el futbol. Per tant, crec que per al Girona, benvingut.

En mantenim, però ells tenen molta feina, i en una dimensió que és molt lluny de Valorus Sport. Mantenim un mínim contacte. Fa uns mesos vaig dir que estava convençut que el Girona quedarà dels deu primers. No és que pensi que jugarem Champions, però s’està fent un projecte que es consolida, i això al final es veu. Em sembla que la gent va veient que el Girona, aquesta segona vegada que ha pujat, ho està assimilant d’una manera diferent. Encara més: el Girona actua com si no fos novell en la categoria. L’experiència, la de l’equip tècnic a dins i la de l’equip de gestió, va ser bona. I ara tot plegat permet que es desenvolupin les seves activitats amb solidesa. Suposo que no hi ha res a dir de Míchel. Ni de Quique Cárcel, que fa una bona colla d’anys que hi és i que ha fet una feina increïble. Suposo que els propietaris han deixat fer a la seva gent, que això també facilita molt el dia a dia.

Estic completament convençut que sí. Tot i que jo no sabia res del món del futbol. Sí que tenia clar que volia desenvolupar una activitat que fos a dins de l’esport. Vam intentar vincular diferents esports. Les circumstàncies no ens van permetre desenvolupar el nostre projecte, però sí gestionar el Girona, que va donar pas al que ha continuat sent el club.

Són models diferents. Nosaltres volíem intentar que els gironins poguéssim donar suport als diferents esports de la ciutat. Cada vegada que hi hagués partit, fos a Montilivi, a Fontajau, a Palau o a Sarrià. Que tots rebessin l’escalf dels gironins. El model és diferent del d’ara, que hi ha entitats diferents amb un mèrit increïble. Quatre esports a primera a la ciutat no és gens fàcil.

L’altre dia vaig veure al diari que era el fill d’Enríquez Negreira.

No, jo no ho sabia. Quan el vaig veure, vaig trucar al director general que teníem i li vaig preguntar si era el que teníem. Em va explicar que, quan vam arribar, ja ens l’havien recomanat. Ens van dir que Javi Enríquez feia seguiment de jugadors. Feia feina de coaching i vaig copsar que no va acabar de reeixir gaire als vestidors. Havia estat en la selecció espanyola, però en un grup com el nostre, acabats d’arribar a segona A, no hi acabava de quadrar. En aquell moment jo hi vaig ser menys, però gent del club amb una altra visió va decidir que no acabava d’assolir el seu propòsit i el vam acomiadar.

A mi m’hauria agradat desenvolupar el projecte sencer. També s’ha de dir que hauríem arribat a un objectiu parcial si el dia del Lugo haguéssim pujat a primera. Hauria estat en el nostre període.

Jo m’havia compromès a vendre el club tant si pujàvem com si no. M’hauria agradat pujar, també perquè hauria estat en el nostre període i en moments difícils, amb un pressupost molt baix i amb coses estranyes, amb gent que entrava i que després prioritzava altres coses. Teníem un preacord amb el comprador, tant si pujàvem com si no. Els preus eren diferents, això ja se sap, però estava pactat. Per tant, nosaltres ho hauríem respectat. Sí que he sentit dir “si haguéssiu pujat, no ho hauries venut”. Quin sentit tindria, si ja estava pactat? Al contrari. Vam fer una venda i un traspàs transparent. I no és que ho pensi jo, és que m’ho han dit els compradors. Era molt fàcil. Estant en concurs i sortint-ne, tot estava documentat. I parlant de possibles potencials ocults, no hi havia res que ells no sabessin a priori. A més, hi ha moments en què has de saber fer un pas al costat. I en aquella situació, no podíem continuar amb aquell projecte. Va ser una bona decisió.

Estarà tancat quan ens tornin tot el que al seu dia ens van bloquejar. Vam aconseguir que ens en tornessin una part important fa un any i tres mesos, però continuem tenint pendent una part personal i una altra d’empresa. És un procés lent i molt llarg. Solc anar-hi una vegada al mes, per veure com evolucionen les coses. Estic perfectament identificat allà. A vegades em pregunten si em puc moure tranquil·lament. Ben tranquil. Em van tornar la fiança i ara estem demanant que ens tornin els diners del meu compte. Pas a pas.

A ningú li agrada, haver d’anar a la presó. Entenc que quan hi ha un procediment d’una determinada dimensió, la fiscalia ha de prendre unes mesures cautelars per protegir la investigació. El problema és que a vegades és excessiu, si supera els tres mesos. És clar que, si és a l’estranger, sis mesos no són tant perquè fan consultes a l’exterior. Injust? Jo crec que massa llarg. És raonable que es prenguin mesures cautelars, però no que s’allargui tant.

Hi ha persones a qui, després d’un primer procediment, se li n’han obert d’altres. Entenc que a mi no m’ha de passar. No puc dir que no hauré d’anar a respondre d’alguna cosa, però sí que sé que, si he de respondre d’alguna cosa, no sé de què és. I ens estem defensant i donant explicacions per poder recuperar els diners que hi havia al meu compte, perquè vam pagar tota la tributació des del primer dia. Un cop acabem això, sol·licitarem la devolució de la companyia.

És difícil. Ja ha passat, ja hem parlat amb alguns clubs. És difícil. Ja no tinc 40 anys. Ja he vist coses que deixo per als més joves. No et negaré que m’agradaria participar en algun projecte que fos més que un bon resultat el cap de setmana. Algun projecte amb un vessant més social i esportiu, més transversal. Però un té una edat, i fa deu anys les coses eren més fàcils, hi havia més predisposició. Sí que és veritat que m’hauria agradat desenvolupar aquell projecte.

Era un bon moment. El 2010, la selecció espanyola va guanyar el mundial de futbol. Veníem d’una certa dificultat econòmica que permetia començar les coses amb menys recursos, posant-hi seny. Semblava possible crear alguna cosa conjunta, però quan l’entorn no acaba acompanyant, no pots forçar la màquina. Però això no vol dir que nosaltres no ens ho passéssim bé.