El futbol és un esport avesat a la pregària, a la creença delirant de gaudir dels beneficis d’un ser superior que reparteix justícia a favor dels teus colors. L’espectre de creients, agnòstics, ateus i fidels de la pilota com a concepte genèric, han imitat en algun moment Gianluca Vialli tapant-se el rostre mentre murmura una pregària errant segons abans del xut de falta de Koeman a Wembley. Aquell dia Vialli va afirmar l’existència de Déu perquè el futbol necessitava legitimar l’estil del Barça de Cruyff amb una copa d’Europa i, llavors, va compensar-lo lliurant-li la Champions de 1996 amb el Juventus de Lippi. Fent cas a aquests paràmetres teologals de justícia divina, convindria reflexionar a quin preu els gironins hem pagat el penal miraculós arrossegat per Kiko Ratón i, per tant, com s’ha solucionat a nivell de club la necessitat de retre comptes amb l’Olimp.

Girona, ciutat contradictòria on els descreguts pregonen la devoció a sant Narcís i els republicans impietosos van salvar la catedral de la crema del 36, ha erigit Montilivi en un temple secular on els feligresos enfilen en processó abillats amb bufandes i samarretes blanc-i-vermelles: Olimp de les divinitats autòctones, els fidels del bisbe de les mosques hi van brindar amb els déus aquell 4 de juny del 2017 durant l’ascens a primera, i hi van trobar la pau d’esperit durant les tardes de desfibril·ladors salvadors contra el Múrcia i el Deportivo. De totes maneres, el bon gironí, conscient que es pot ser tres vegades immortal, però no quatre, també ha sortit de la basílica futbolística amb la intenció de tirar-se de caps a l’Onyar amb una pedra lligada al coll, com aquell 7 de juny del 2015 que vam aprendre a plorar contra el Lugo, un bassal de llàgrimes que esdevingué rutina dies després contra el Saragossa i que reviscolà amb desesperació continguda en el descens a segona el dia del Llevant. Fins llavors, la divinitat havia sigut equànime, havia abraçat la ciutat i l’havia fet cremar a parts iguals, però en els anys posteriors de la tornada a segona res va tornar a ser el mateix, com si volgués compensar la història escanyant de dolor els aficionats per haver permès el penal de Kiko Ratón que salvà d’una estocada la categoria i el club, convertint-se en el punt de partida de les alegries futures.

Així doncs, l’Elx el 2020 i el Rayo el 2021 llançaren al purgatori un club que renunciava al somni celestial per no topar de nou amb la pedra afilada que feia miques la fantasia del retorn a l’elit. Girona es negava a creure i veia com Montilivi deixava de ser el temple escollit per convertir-se en un teatre shakespearià de tragèdies gregues on al final tothom mor o directament se suïcida. Llavors, va arribar la primavera del 2022, el Girona més estoic s’acostava al tercer play-off seguit resignat a despertar compassió pels seus lligams estrets amb la desgràcia i, just al moment en què el gironí començava a fer bromes de la catàstrofe deixant palesa una desconfiança cínica amb el futur, algú del club va entendre que era necessari un cop d’efecte immediat. No es podia esperar més perquè una tercera rebregada podia condemnar l’orgull gironí pels segles dels segles: “A Montilivi hi falta una marededeu; fins que no la posem, no es tornarà a primera.”

D’entrada, va haver-hi mirades de reüll, una mescla perfecta entre escepticisme, una certa incredulitat, i la fe cega dels qui volen cremar les naus o vendre l’ànima al diable sabent que si aquesta alternativa tampoc era la bona, llavors ja només quedaria fer una processó de genolls fins als Àngels invocant lletanies als avantpassats d’Olunga. Tot estava en mans de la imatge de la Mare de Déu, però faltava que la desgràcia tornés a treure el cap a Montilivi perquè s’utilitzés la Verge com a darrer recurs per girar la història moderna del club, i aquesta es va fer de nou evident el 9 de maig del 2022.

Aquell dilluns de maig, dia de la victòria del nazisme a Europa i d’en Son Goku al Japó, es dirimia el play-off a Montilivi en la jornada 39. El gironí ensumava una nova calamitat per l’instint de supervivència de qui ha fet del patiment un costum identitari: el Tenerife va guanyar 0-1 amb mitja ocasió de gol, mentre Mellot, amb l’ajuda de la mà, del peu, i d’un VAR bipolar, frustrava un gol de Stuani que servia per avisar de nou de la necessitat de prendre decisions viscerals per foragitar el fantasma del penal de Ratón. En aquell moment, el problema no era la possibilitat de perdre de nou en el play-off, sinó de no jugar-lo perquè els rivals pressionaven i el Girona patia el símptoma de qui sent la por de veure el propi cadàver abandonat a la riba. Restaven tres finals contra Sporting, Mirandés i Burgos, i tot plegat duia a la coherència narrativa de continuar escrivint la història gironina amb les roses marcides dels temps de plors.

Foren dies en què la idea del club de buscar ajuda mariana ressonava pels passadissos nobles, una profecia que posava el dit a la llaga en detectar el que mancava per aconseguir l’ascens: la marededeu de Montilivi. No hi havia temps per perdre, i l’entitat, conscient que les desgràcies venien de sèrie i que només la fe mou muntanyes, va posar fil a l’agulla. Per estima al territori, es mogué cel, mar, terra i aire per acomplir amb la idea inicial de posar-hi una imatge de la Mare de Déu dels Àngels. Però després de contactar amb el santuari i amb botigues especialitzades d’Olot i Girona, s’havia de fabricar expressament per a l’ocasió i no arribaria a temps per a les darreres jornades de lliga. Davant la lògica de tenir una imatge d’una Verge al més aviat possible, es va tirar endavant una solució d’emergència, i la misericòrdia arribà de Barcelona per compensar les molèsties causades per les invasions estivals a la Costa Brava: aparegué una Moreneta de la parròquia de Santa Maria de Gràcia, una de les esglésies que, en contraposició a la catedral de Girona, han cremat més vegades al llarg de la història de Catalunya, ja sigui per motius anticlericals, per repressió castellana o per accident. Es tracta d’una marededeu morena i té la inscripció de Mare de Montserrat al pedestal; però més enllà del color i de representar la Verge com a seu de la saviesa (la cadira del nen Jesús beneint el món), no s’assembla gens a la Rosa d’Abril. És menuda, de colors llampants com l’or, el vermell, o la túnica blanca de Jesús a joc amb les sabates de la Verge. Els rostres mostren un gest hieràtic que fa pensar en la marededeu romànica que presidia l’antiga catedral romànica de Girona i que s’exposa al Museu Tresor de la Catedral. Tot semblava quadrar.

Satisfeta l’adquisició de la imatge, faltava pensar on la col·locarien per conscienciar la Verge de la missió primordial de la seva presència a Montilivi: just a la sortida del vestidor del Girona. D’aquesta manera, els jugadors, després de creuar el mural amb el lema “Som-hi Girona”, se la trobarien a l’altura dels ulls per enfilar el túnel on els espera ufanós el missatge “Orgull Gironí” previ a saltar al terreny de joc. Quedaria com amagada en un racó i oculta a la mirada dels rivals, com aquella persona que vol ser-hi del tot sense fer-se notar tota l’estona, com qui et protegeix sense que tu en siguis conscient. D’aquesta manera, la marededeu de Montilivi començava la seva feina pacient i silenciosa d’expulsar per sempre la desgràcia del temple gironí. Funcionaria? Els creients i els ateus ho tenien clar, mentre els agnòstics ni desmentien ni confirmaven tot esperant el resultat per murmurar “ja m’ho pensava”.

Així arribàrem al divendres 20 de maig, dia de la benedicció de la imatge amb la plantilla i l’equip tècnic del Girona present en l’acte religiós. Alguns realment ho veien com un cop de mà sobrenatural afegit, d’altres pensaven si valia la pena fer actes xamànics per expulsar els mals esperits si el que calia senzillament era ficar la pilota dins la porteria, i els darrers callaven per la por d’exposar els seus traumes davant de tothom. A partir d’aquí va començar el festival. El dia 21 de maig el Girona guanyà 2 a 0 contra el Mirandés amb doblet de Stuani i, una setmana més tard, empatava a Burgos amb Juan Carlos multiplicant les mans com si estigués al Tiberíades traient peixos de l’aigua. Feina feta mentre la marededeu de Montilivi continuava hieràtica: el Girona entrava en el play-off. Restava el més difícil: rebentar la història sense contemplacions i enterrar per sempre més la necessitat de compensar el penal de Kiko Ratón.

Va arribar el temut play-off, el context dels desencants, i aquí el Girona no va guanyar cap dels dos partits de l’eliminatòria a casa. Dubtes? Ningú és profeta a la seva terra, però d’entrada, menys profeta és a Girona si ve de Barcelona. La marededeu de Montilivi necessitava temps, i va actuar amb més comoditat a Eibar i Tenerife. Aquells dies, ni el gironí més fervorós s’hauria jugat un duro per l’ascens, però, per fi, el Girona va entrar a les portes del cel amb catifa vermella. L’efecte de la marededeu de Montilivi complia el sempre molest límit salarial i va tenir rendiment immediat: es va decidir anar-la a buscar després de la derrota contra el Tenerife i acabava la seva primera obra mestra al camp del Tenerife. El cercle es tancava. A partir d’aquí, ja sabeu la resta: golejada a l’Almeria, èxtasi contra el Madrid, gols, aplaudiments, càntics i una comunió apassionada entre equip i graderia pròpia d’un club àvid d’escriure les pàgines més èpiques de la seva història.

En definitiva, en l’efemèride del primer aniversari a primera, la marededeu de Montilivi regalarà a la ciutat immortal que canta que res l’espera allà dalt perquè prefereix l’Empordà, l’honor de col·locar el seu retrat a l’altar de divinitats presidides per sant Narcís. Una imatge que, tot s’ha de dir, ha activat el mode de protecció hiperactiva i comença a tenir serioses temptacions de fer passejar el club per Europa la propera temporada perquè el continent sàpiga que el Girona no només salta el camp amb la força dels seus onze jugadors, sinó que també compta amb l’ajuda d’una marededeu, la marededeu de Montilivi.