Recordo no dormir la nit anterior, érem tots molt joves i no ens havíem trobat amb un play-off que ens donés un premi tant gros, ja que havíem pujat de tercera a segona B. Trobar-nos tant a prop del futbol professional ens generava nervis. Estàvem amb la pressió al màxim però amb la sensació que podíem fer alguna cosa molt maca i això va ser la clau.

I tant. La gestió de la plantilla per part d’en Raül Agné i l’Arnau Sala va ser impecable i ho van saber portar tot molt bé. Ho parlàvem tot però com menys millor, ja que ells intentaven fer la seva feina i vam fer molta pinya. Érem una família dins i fora del camp i aquesta part de la història va ser molt important.

Totalment. El president, Josep Gusó, va baixar al vestidor i ens va dir que si no pujàvem entregaria les claus del club a l’Ajuntament. Però teníem la confiança de no encaixar gols, vam ser un bloc defensiu molt dur i això ens donava confiança després del partit d’anada. Es va ajuntar tot. La il·lusió, la joventut, la inexperiència, les ganes… tota la ràbia de veure’ns en aquella situació per convertir-ho tot en un dia inoblidable.

Va ser complicat. El futbolista passa nervis en els moments previs al partit, el dia abans. La prèvia va ser de molts nervis, de responsabilitat ja que si no pujàvem no sabíem què seria de nosaltres després d’arribar a un club on sempre havíem volgut estar, el de la nostra ciutat. Després de pujar a segona B veus com el teu futur depèn d’un partit i els nervis hi eren. Quan va xiular l’àrbitre ja va passar tot. La confiança que ens van donar Agné i Sala va ser brutal i es va traslladar al camp.

Hi havia la lona a preferent i la resta era ciment. Ja contra el Barakaldo hi va haver un canvi però el dia del Ceuta va ser increïble. Va ser un punt de partida, tot i que després va costar mantenir-ho, ja que vam pujar a segona A i les zones del gol solien estar buides. La gent es va animar i es va notar que a Girona es volia veure futbol. Teníem una afició fidel, però molt reduïda.

És complicat de dir. És un dels millors, segur. Em va canviar la vida aquell partit, ja que no tenia al cap ser jugador professional i aquest record sí que és molt bo. Més que el record maco, sí que va ser un canvi radical en les nostres vides. Per mi, en Xumetra, en Dorca, en Migue, en Chechu, en Matamala o en Serra, treballadors del futbol que després de picar pedra vam aconseguir la nostra recompensa.

Una mica sí. En arribar al futbol professional es va fer un canvi al club, i de mentalitat per part de l’afició però la temporada 2012/13 va acabar d’explotar tot. Els nens anaven per la ciutat amb la samarreta, el seu equip era i és el Girona i tot allò va ser un punt de partida del que ha vingut ara. Si no haguéssim aconseguit l’ascens aquell dia, potser el Girona estaria jugant a territorial, no se sap. No teníem futur però vam donar un punt de partida a tot per progressar i donar nom al club per tot el territori. Em venen records i, si bé feia 50 anys que no es pujava a segona, recordo en la celebració baixar de Montilivi al centre de la ciutat amb els cotxes particulars tocant els clàxons i nosaltres fent onejar les bufandes.

El futbol és com la vida, no té passat ni memòria. Personalment sí que em sento reconegut sobretot per la gent. Vaig marxar del club el 2013 i la gent encara em reconeix, em saluda i em recorda com a futbolista. Això és un gran premi.