El Bordils va celebrar el seus cent partits a la divisió de plata –ahir va jugar el 101– oferint una clàssica lliçó de patiment a la seva afició, que va passar de veure el partit perdut a veure'l guanyat i, finalment, a conformar-se amb un punt valuós. L'equip de Pau Campos va veure per tercera vegada aquesta temporada com en els darrers segons el rival se'n sortia per clavar l'empat en els segons finals. Ahir va ser l'esquerrà Espino quan faltaven dotze segons per al final.

Abans del 27-27 el Bordils va aixecar un 24-26 amb gols de Farrerons, Martínez i Vilanova que feien justícia a l'esforç col·lectiu d'un equip que encara està aprenent a jugar amb una inferioritat física manifesta respecte als rivals. Ahir el Ciudad Real, conscient que la velocitat era l'arma més poderosa dels locals, va jugar amb la lliçó apresa. Joc lent i contacte cos a cos on ells tenien totes les de guanyar. El Bordils, com li està passant tot el curs, va patir en cada acció d'atac per buscar la porteria local, però es va mantenir ferm en l'esforç i, sobretot, va redescobrir la competitivitat perduda en els dos desplaçaments previs, en què va encaixar dues derrotes clares.

Després d'haver-se resistit a deixar-se anar i a picar pedra contra la defensa manxega, els visitants semblava que se sortirien amb la seva en els minuts finals. Però no comptaven, és clar, amb la rauxa final que per alguns moments va semblar que donaria una victòria molt preuada en la lluita per la permanència.

L'empat, vist amb perspectiva, no és un mal resultat, perquè els tres equips de la cua (Tolosa, Juanfersa i Còrdova) van perdre.