Amb la mort de Fidel Castro desapareix un dels darrers grans personatges del segle XX, símbol d'un període històric caracteritzat per la lluita contra el colonialisme i la posterior guerra freda. El dirigent cubà deixa amb la seva desaparició un llegat polític i social, concretat en l'obra de la revolució cubana, que, avenços educatius i sanitaris al marge, va tenir en el beisbol un dels principals aparadors internacionals. No en va, des del triomf de la revolució castrista, Cuba ha estat en 18 ocasions campiona del món i ha guanyat tres medalles d'or olímpiques en aquesta disciplina. Un balanç que supera àmpliament el de la selecció de beisbol dels Estats Units i que permet al règim revolucionari presumir de la seva superioritat davant de l'enemic imperial en l'esport més popular de l'illa.

La significació política del beisbol es remunta a l'època de la colonització espanyola, quan aquell esport modern nascut al Nova York de mitjan segle XIX es va expandir pel continent americà i va arrelar a l'illa per la seva similitud amb el batos, un joc practicat pels aborígens des d'abans de la dominació hispànica. Durant el període colonial, el beisbol es va convertir en l'esport favorit del jovent independentista cubà, fins al punt que les autoritats espanyoles van considerar que practicar-lo era un acte subversiu i van prohibir-ho.

Amb la independència cubana del 1898, el beisbol es va estendre com una taca d'oli i es va convertir en l'autèntic esport nacional. D'acord amb la influència que els Estats Units exercien sobre Cuba, el país caribeny va veure com naixien clubs que participaven en les competicions nord-americanes. El més important va ser l'Havana Cubans, creat el 1946 per un cercapromeses originari de Washington que pretenia detectar les joves perles del beisbol cubà per exportar-les posteriorment als grans equips dels Estats Units. El 1954 aquest club es va convertir en els Havana Sugar Kings, en homenatge al sucre de canya, el principal conreu de l'illa, i va participar en les lligues menors nord-americanes. Els Sugar Kings van captivar els cubans i van congregar nombrosos futurs revolucionaris entre els seus seguidors. El mateix Fidel Castro, que havia jugat de llançador a l'equip de beisbol de la Universitat de l'Havana d'estudiant, era un espectador assidu dels partits que jugaven com a locals al Gran Estadio de la capital cubana. Els grans moments de Castro i dels Sugar Kings van ser gairebé coincidents. L'1 de gener del 1959, el moviment revolucionari va certificar la seva victòria sobre la dictadura de Fulgencio Batista amb l'entrada triomfal dels seus guerrillers a l'Havana. Al setembre, els Sugar Kings es van alçar amb el títol més preuat de la seva història: campions de la Petita Sèrie Mundial de beisbol dels Estats Units.

La revolució va celebrar el seu maridatge amb el beisbol el juliol del 1959, just dos dies abans de festejar el sisè aniversari del fallit assalt a la caserna de Moncada. Aquella vesprada, al Gran Estadio (Estadio Latinoamericano a partir del 1961) s'hi va disputar un partit dels Sugar Kings amb els Red Wings de Rochester que va anar precedit d'un matx amistós d'alt valor polític i simbòlic que va enfrontar un equip creat per a l'ocasió, els Barbudos, amb un combinat de la policia militar. Els efímers Barbudos van tenir a les seves files jugadors il·lustres com Fidel Castro o Camilo Cienfuegos, dos dels principals responsables del triomf de la guerrilla, que van ser aclamats com a autèntics herois pel públic que omplia a vessar l'estadi i que va contribuir a la finalitat principal que tenia el partit, i que no era altra que la de recollir fons per a la reforma agrària impulsada pel nou govern revolucionari. L'idil·li entre el règim cubà i els Sugar Kings va arribar, però, a la fi tot just un any després d'aquell recordat partit amistós. El 8 de juliol del 1960 Fidel Castro va decretar la nacionalització de totes les empreses nord-americanes de l'illa, una mesura que va desagradar profundament al gabinet d'Eisenhower. Les pressions que va exercir el govern van provocar que el comissionat del beisbol nord-americà, d'acord amb la nova política de bloqueig contra la Cuba revolucionària que havia adoptat la Casa Blanca, decretés la dissolució dels Havana Sugar Kings i el trasllat de la franquícia a Nova Jersey.

La reacció del govern cubà a aquesta desaparició no es va fer esperar. Les autoritats revolucionàries de l'Havana van impulsar el naixement d'una nova lliga de beisbol que nodria de jugadors un combinat nacional cubà que, amb la seva participació en les competicions internacionals, assumia la representació dels valors de la revolució i desafiava l'imperi nord-americà en el terreny de l'esport.

Així, doncs, el 14 de gener del 1962, a l'estadi Latinoamericano es va fer la inauguració de la nova competició nacional cubana. L'encarregat de donar el tret de sortida a aquesta competició, escenificant que la revolució havia arribat al poder per canviar-ho tot, fins i tot les competicions esportives, va ser el mateix Fidel Castro, que, després d'escoltar l'himne cubà i La Internacional, va batejar la primera pilota de la nova lliga des del bell mig de l'estadi. Fidel va declarar, a propòsit de la reforma del beisbol cubà: “La pilota ha tornat a mans del poble, s'ha fet més nacional. A partir d'ara, tindrem grans jugadors i desafiarem els nord-americans.” Les paraules de Fidel van esdevenir profètiques ja que des d'aleshores els cubans es van convertir en els grans dominadors del beisbol i van acumular títols mundials i olímpics.

L'esport estimat de Fidel es va convertir, a més, en un fidel reflex de la història de l'illa sota el seu mandat. Els grans avenços inicials de la revolució es van traduir en els títols mundials que les vitrines cubanes van començar a acumular des del 1961. La duresa del període especial i la fugida de ciutadans cubans cap als Estats Units es van traduir en les desercions d'algunes de les grans estrelles de la selecció cubana de beisbol, que van anar a jugar en equips nord-americans. L'aliança amb la Veneçuela bolivariana es va segellar, entre d'altres, amb un partit de beisbol en què Fidel Castro i Hugo Chávez van saltar, el 1999, a la gespa del Latinoamericano per reforçar les seves seleccions de veterans. I finalment, l'incipient desglaç entre el règim castrista i els EUA va ser avalat per la diplomàcia del beisbol. Un esport que, doncs, igual que Castro, ha estat actor privilegiat de la història contemporània cubana.