Astrid Fina va aconseguir la setmana passada, en la copa del món de surf de neu per a discapacitats que va tenir lloc a La Molina, els millors resultats de la seva carrera esportiva. La barcelonina va aconseguir la medalla de plata en les quatre proves disputades, dues de cros i dues de banked eslàlom. Fins llavors encara no havia pujat al podi d'una prova de la copa del món, per bé que el resultat que a principi de mes va aconseguir en el mundial del Canadà, en què va ser quarta en la prova de cros i cinquena en la de banked eslàlom, ja feia preveure que qualsevol dia podia arribar el moment de la seva eclosió.

La barcelonina es mostra satisfeta dels seus resultats a La Molina, però no tant per la posició en si com pels temps que va assolir: “De mica en mica em vaig apropant a les que en saben més i vaig mossegant segons i dècimes.” I és que fa poc més de quatre anys que Fina va pujar per primer cop a una taula de surf. Passava una època molt dura després d'haver estat atropellada quan circulava en moto per Barcelona, el 2009. A causa de l'accident, va passar tres anys d'operacions a la cama i d'entrades i sortides constants a l'hospital. El pitjor va venir quan va agafar un bacteri hospitalari que li va provocar una infecció a l'os. Va decidir amputar-se la cama per la tíbia i continuar la seva vida amb una pròtesi abans que acabar amb un peu mort i caminar amb croses. Una decisió dura i salomònica, però encertada, com ella mateixa valora: “Visc millor que abans i ho faig tot. Jo, en el meu dia a dia, no recordo que porto una pròtesi. M'aixeco i, com aquell qui es posa unes sabates, jo em poso un peu [riu]. Poder fer el que m'agrada, estar a l'aire lliure... La competició és dura, però m'agrada i no té preu tenir aquesta vida.”

La seva introducció al surf de neu va ser motivada per la necessitat de girar full, com tants casos de gent que busca una sortida després d'un episodi traumàtic: “Per a mi, s'acabava el món. Quan vaig tenir l'accident vaig agafar una depressió. Necessites un procés de dol i d'adaptació per tornar-te a estimar. Veure la resta com fan vida completament normal... i per què jo no?” Un amic la va animar a provar el surf de neu. Des de llavors ja no l'ha deixat, i reconeix que aquest esport ha estat la millor teràpia: “M'ha ajudat a superar-ho.”

La seva vida va fer un gir de 180 graus. De treballar en una joieria de Barcelona va passar a entrenar-se a Baqueira-Beret i, pocs mesos després d'iniciar-se, pràcticament sense experiència, disputar els Jocs Paralímpics de Sotxi: “No té res a veure la meva vida d'ara amb la que tenia abans de l'accident. I estic molt contenta. No em podia imaginar que aniria a uns Jocs Paralímpics, que és el màxim.” A Sotxi, òbviament, no tenia la preparació necessària per fer un bon resultat, però la seva progressió des de llavors ha crescut de manera exponencial: “Vaig començar de zero. En un circuit d'un minut, jo en feia vuit. I mira ara. Hi ha molta feina darrere d'això, moltes hores, molt de sacrifici i, també, moltes ganes.”

Quatre anys després, amb 33 anys, Astrid Fina encara té marge de millora. Continua aprenent i progressant; ara, però, entre les millors surfistes de la seva classe. “No he deixat de créixer i espero no deixar de fer-ho. El meu entrenador em diu que encara estic per descobrir. Vaig progressant i a veure fins on puc arribar”, explica.

I en la seva carrera ja té un objectiu prioritari, la medalla olímpica. L'hivern que ve, en els Jocs de Pyeongchang, tindrà l'oportunitat d'aconseguir-la: “M'haig de preparar físicament i psicològica. Els Jocs són durs i tens molta pressió, però hi ha haurà molta diferència amb Sotxi, en què no tenia experiència. Ho donaré tot. En tinc moltes ganes. Vull aconseguir una medalla, però sóc conscient que serà molt difícil. Hauré d'entrenar-me a mort.”