Esports de muntanya

Curses de muntanya

El triomf de l’enginy

El terrassenc Oriol Antolí va guanyar la setmana passada la Wiesbaden - Bonn, una cursa de 555 quilòmetres

Des de les sis del matí de dilluns fins a les deu de la nit de dissabte només va parar de córrer per menjar i dormir

És enginyer i va idear uns entrenaments que va complir al peu de la lletra des del 2 de gener

“Quan ets allà migno penses en el final, sinó on podràs menjar o omplir el dipòsit d’aigua”, assegura

L’enginyer electrònic Oriol Antolí (Terrassa, 20 d’agost de 1983) va córrer durant tota la setmana passada, des de dilluns a les sis del matí fins a dissabte a les deu de la nit, per completar abans que ningú els 555 quilòmetres de la Wiesbaden - Bonn, una de les curses de muntanya més llargues d’Europa. Només ell i un altre corredor, dels 22 agosarats que hi havia a la sortida, van aconseguir acabar. Exhaust i amb quatre quilos menys dels 70 que pesava a la sortida, Antolí es plantava a l’arribada el primer, després de vorejar el Rin fins a Wiesbaden i de tornar a pujar cap a Bonn, d’on havia partit. Una animalada només a l’abast d’algú molt ben armat, físicament i mentalment. “Quan vaig veure com era, exactament, la Wiesbaden - Bonn em vaig acollonir. Per això vaig agafar un parell de llibres i vaig planificar la meva preparació, usant també una aplicació que hi ha a internet. Com que soc enginyer, vaig idear uns entrenaments que vaig complir al peu de la lletra. Des del 2 de gener em vaig preparar exclusivament per poder acabar la cursa, només vaig fallar un dia”, revela. “La meva idea era enganxar-me a un grupet i afluixar o anar fort a partir de mitja cursa”, afegeix. A l’hora de la veritat, però, es va quedar sol, al davant, des de ben aviat. “Un xinès em va acompanyar fins el quilòmetre 20, però el vaig deixar enrere, i des d’aleshores vaig anar primer fins al final”, comenta. “No estic acostumat a fer un gran paper, però em vaig trobar allà al davant. Tenir tothom al darrere dona una motivació extra. Potser per això ho vaig portar molt bé i em vaig sentir fort ”, diu també.

Els dos primers dies de cursa va anar a bon ritme, el dimecres i el dijous va baixar perquè va tenir molèsties a la musculatura i, finalment, divendres i dissabte va tornar a córrer. “Quan ets allà mig no penses en el final, sinó on podràs menjar o omplir el dipòsit d’aigua. Jo duia barretes energètiques, turró de Xixona, dàtils amb pernil, avellanes... A més, hi havia llocs d’avituallament on et donaven sopa, carn i pasta. El pitjor, però, va ser la calor, per això van abandonar tants corredors. Jo em vaig quedar sec enmig d’una etapa i vaig picar la porta d’un convent per demanar aigua.” El sol i la falta de descans van colpejar l’Oriol fins al punt de fer-li patir al·lucinacions. “Passa quan vas molt cansat i acumules hores sense dormir, el cervell es posa sense filtres i veus cares pertot arreu, sents veus... Ara quan em passa ja no en faig cas”, confessa.

I tot plegat, en la més absoluta soledat: “No vaig tenir cap altre company de viatge a part del xinès dels primers quilòmetres, i la majoria de la gent que trobava, als pobles i als llocs on m’aturava per dormir, no parlava l’anglès.” Per sort, la seva xicota i els seus sogres li van donar suport en l’últim tram, quan l’alemany Jürgen Schnaider se li havia apropat perillosament. “En l’últim lloc on es podia dormir, vaig sortir quan ell arribava, i això el va motivar a sortir sense haver descansat prou. Vaig arribar a tenir-lo a una hora i mitja, però va acabar petant i va haver de descansar”, explica. “Vaig decidir acabar al màxim i em va sortir be. El últims quilòmetres de la cursa, de fet, van ser els més ràpids.” Així va ser com, dissabte a la nit, Oriol Antolí travessava la línia d’arribada de Bonn el primer, unes quantes hores abans que el seu únic perseguidor.

Homenatge als avis
Oriol Antolí va travessar la línia de meta de la Marktplatz de Bonn vestit amb una samarreta de la Fundació Prodis, de Terrassa, amb una estelada a la mà i una imatge dels seus avis materns, en Josep Maria Sarrau i la Maria Rosa Galí, al pit. “Van faltar tots dos recentment, amb un mes de diferència. Amb l’avi teníem una relació molt especial, sempre es volia superar. Em va marcat molt.” En honor d’ells, doncs, aquesta gesta.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.