L’himne britànic va tornar a sonar als Camps Elisis. Chris Froome ja està un graó més amunt en el palmarès històric del Tour. Ahir va celebrar definitivament la quarta victòria en l’edició amb el marge més ajustat –54 segons l’han separat del colombià Rigoberto Urán (Cannondale)–. El ciclista nascut a Kenya ha tornat a demostrar que en aquest tipus de curses, quan les prepara a consciència, ara mateix és imbatible. Ho és per les seves capacitats i també perquè competeix envoltat de la infraestructura més potent del planeta. L’Sky ho tenia tot planificat i no li ha fallat en cap moment. Ha gaudit del compromís indubtable de l’excampió del món, el polonès Michal Kwiatkowski, dels bascos Mikel Nieve i Mikel Landa, i del gal·lès Geraint Thomas, primer líder del Tour enguany, encara que va haver d’abandonar a la novena etapa a causa d’un trencament de clavícula. L’hegemonia dels britànics es resumeix en una dada: han liderat la general en dinou de les 21 etapes, en les dues etapes restants, el primer classificat va ser el sard Fabio Aru (Astana). Fins i tot no li ha calgut guanyar cap etapa. És el setè guanyador sense victòria parcial. L’últim va ser l’espanyol Óscar Pereiro el 2006 i anteriorment el nord-americà Greg LeMond (1990), els francesos Lucien Aimar (1966) i Roger Walkowiak (1956), l’italià Gastone Nencini (1960) i el belga Firmin Lambot (1922).

És la cinquena victòria en els últims sis anys del conjunt que dirigeix David Brailsford. Només se li va resistir l’edició del 2014, en la qual Froome va plegar en la cinquena etapa com a conseqüència d’una caiguda. Enguany ha tornat a quedar palesa l’hegemonia del ciclisme anglosaxó amb el triomf de l’australià Michael Matthews en la classificació de la regularitat, la del britànic Simon Yates en la dels joves i de l’Sky com a millor equip. L’únic que se’ls ha resistit ha estat el mallot blanc amb punts vermells que acredita el millor escalador i que va ser per al bretó Warren Barguil (Sunweb).

Si bé és cert que en l’edició d’enguany alguns dels corredors que havien de disputar la general, com el colombià Nairo Quintana (Movistar) i el madrileny Alberto Contador (Trek), no han estat a l’altura de les expectatives i que la principal amenaça de Froome, l’australià Richie Porte (BMC), es va veure obligat a abandonar per culpa d’una caiguda, el de Nairobi va reconèixer que aquest Tour ha estat el seu desafiament més gran. “El rendiment dels meus rivals m’ha portat a un gran nivell. Agraeixo l’esperit d’esportivitat, hem corregut uns contra els altres, hem patit junts, però la camaraderia en el pilot fa gran el Tour”, va manifestar el vencedor en un discurs llegit des del podi dels Camps Elisis de la capital francesa, al costat del colombià Urán i del francès Romain Bardet (AG2R), possiblement un dels més batalladors i inconformistes durant les tres setmanes, i que va repetir a la fotografia d’honor després del segon lloc del 2016.

El recorregut no s’ajustava al cent per cent a les característiques del corredor nascut a Kenya per la reducció dels quilòmetres cronometrats, que s’havien limitat a 36 en dues contrarellotges, però n’ha fet prou per defensar el ceptre. El marge que va aconseguir a Düsseldorf (14 km) i a Marsella (22 km) i la defensa a les etapes de muntanya que han transcorregut per les cinc principals serralades de l’hexàgon l’han conduït al quart Tour. El de l’Sky va reconèixer que era l’edició en la qual millor s’havia trobat als Alps, on es va arribar al sostre de l’Izoard, i de fet ha estat l’edició en la qual la muntanya ha fet menys mal entre els favorits.

Froome, que acumula 59 mallots grocs, un menys que Indurain, també va reconèixer: “La possibilitat de guanyar el quart Tour m’ha motivat més que mai i és un honor formar part de la història del Tour. N’estic orgullós. Cada Tour és un capítol de la història. No oblidaré el que significa vestir de groc ni el privilegi d’estar als Camps Elisis com a vencedor.” El cap de files de l’Sky va admetre que se sentia “un privilegiat” pel fet d’estar ben a prop d’entrar en el club dels corredors amb cinc victòries al Tour: els francesos Jacques Anquetil i Bernard Hinault, el belga Eddy Merckx y i el navarrès Miguel Indurain. Encara no s’ha referit als plans de conquerir París per cinquena vegada, però és indubtable que el curs que ve, amb 33 anys, tornarà a sortir amb el número u i com a màxim favorit. El seu proper repte serà la Vuelta a Espanya, en què buscarà el doblet sense pressió.