El 7 de febrer de 1992, la ciutat holandesa de Maastricht va acollir la signatura d’un tractat que canviaria la història d’Europa. Després de mesos d’intenses negociacions, els dotze estats membres de la Comunitat Econòmica Europea van acordar un document que esdevenia l’acta fundacional de la Unió Europea i de la seva moneda única tal com els coneixem avui en dia.

Malgrat la controvèrsia generada pel contingut d’aquest tractat, no es pot negar que la seva signatura va desfermar una onada d’europeisme propiciada, això sí, pels governs que l’havien signat. Entre els esdeveniments que van voler afegir-se a aquest entusiasme europeista, destaca el Tour de França de 1992, que, per celebrar la signatura del tractat de la Unió Europea, va proposar un recorregut inèdit que va portar els ciclistes a visitar sis estats europeus al marge de França, un fet que va convertir el Tour de 1992 en una autèntica volta ciclista a Europa. En certa manera, el recorregut d’aquell Tour certificava que la prova ja no era només un esdeveniment esportiu nacional francès, sinó que s’havia convertit en una competició d’escala global. Durant les primeres dècades, el Tour havia utilitzat el seu traçat per perfilar els límits de França i, excepcionalment, havia creuat la frontera alemanya per reivindicar la sobirania francesa de l’Alsàcia i la Lorena. Després de la Segona Guerra Mundial, però, el Tour es va acostumar a petites incursions als estats veïns (Bèlgica, Luxemburg o Itàlia, principalment) per acabar optant, d’acord amb aquesta voluntat de construir una competició global, per traslladar fins i tot l’inici de la prova a ciutats fora del territori nacional francès. La primera ocasió va ser el 1954, quan el Tour va sortir des dels carrers d’Amsterdam, i una de les més simbòliques, la de 1987, quan va començar a rodar al Berlín Occidental, encara envoltat pel mur que dividia Europa.

Mai, però, el Tour havia travessat les fronteres de set estats com ho va fer durant l’edició de 1992. La prova va passar per l’Estat espanyol, per Bèlgica, per Holanda, per Luxemburg, per Alemanya i per Itàlia, a més, òbviament, de territori francès. És a dir, tots els estats que tenen frontera terrestre amb França, a més d’Holanda, amb l’excepció de Suïssa, fora de la UE, i dels petits principats d’Andorra i de Mònaco.

A més, per completar el seu simbolisme europeista, aquell Tour de 1992 va incloure el pas per Estrasburg, la ciutat alsaciana que havia estat al cor de les disputes atàviques entre França i Alemanya i que, des de 1958, acollia la seu del Parlament Europeu.

El tret de sortida a aquest autèntic Tour d’Europa es va donar a Sant Sebastià, el 4 de juliol de 1992, en un clima força tens a causa de les protestes organitzades per l’esquerra abertzale, que pretenia, així, aprofitar l’impacte propagandístic de la prova per reivindicar la independència del País Basc.

De fet, l’elecció de Guipúscoa com a punt de partida del Tour ja havia generat importants controvèrsies. L’Équipe, el rotatiu responsable de l’organització de la prova, havia publicat, mesos abans de l’inici del Tour, un article manifestant la seva preocupació per un possible atemptat d’ETA, un fet que havia motivat la resposta de la mateixa organització armada apuntant públicament que el Tour no es trobava entre els seus objectius militars. Amb el temps s’ha conegut que els organitzadors de la prova van establir negociacions amb l’esquerra abertzale per garantir la tranquil·litat del pas de la cursa pel País Basc tant en l’edició de 1992 com en la de 1996.

El març de 1992, amb la detenció de la direcció d’ETA a la localitat bascofrancesa de Bidarte, que va suposar un cop duríssim per a l’organització armada, el grup municipal d’Herri Batasuna a la capital guipuscoana va llançar una amenaça: “Revisar la nostra posició de no promoure el boicot a la sortida del Tour des de Sant Sebastià.” De fet, HB va anunciar que la seva intenció era que “tot Europa s’assabentés que Sant Sebastià no és una població turística del nord d’Espanya sinó una ciutat basca sotmesa per l’Estat espanyol”. Amb aquest objectiu, doncs, la vigília de l’inici del Tour de França, HB va convocar una manifestació que va recórrer els carrers de la capital guipuscoana encapçalada per una pancarta que, en francès, anunciava: “Això no és ni Espanya ni França. Això és el País Basc.”

Malgrat que ETA no va actuar contra el Tour i que l’esquerra abertzale no va impedir el pas de la prova, sinó que més aviat va pretendre utilitzar-la com a altaveu per a les seves reivindicacions, la mateixa vigília de l’inici de la cursa un grup de joves va protagonitzar un acte de sabotatge quan va llançar un còctel Molotov contra un dels vehicles de la caravana del Tour, concretament el de la televisió francesa Antenne 2, aparcat en un pàrquing de Sant Sebastià, que va acabar danyant dos cotxes més.

Tot i aquest incident inicial, el Tour va celebrar enmig d’un gran fervor les seves tres primeres etapes, que van recórrer territori basc per acabar creuant els Pirineus fins a la vila occitana de Pau. A l’entusiasme amb què el Tour va ser rebut a Euskadi, hi va contribuir enormement la figura de Miguel Indurain, vencedor a París en l’edició precedent i gran favorit per acabar imposant-se en la de 1992, com finalment va succeir. L’homenatge que, amb el seu recorregut, el Tour de 1992 va voler fer a la construcció europea no va ser acollit per tothom amb el mateix enardiment. De fet, el traçat va despertar els recels i les queixes dels tradicionalistes del Tour, que consideraven que la prova anava pel camí de convertir-se en una competició europea i europeista i que, fruit de l’elecció d’aquesta nova ruta, s’allunyava dels colls dels Pirineus, que van arribar massa aviat i de manera massa breu en la competició, i dels Alps.

Potser precisament per aquestes crítiques, el Tour va optar, el 1993, per tornar al tradicionalisme més pur amb una sortida de la prova des del parc temàtic del Puy du Fou, situat a la regió de la Vendée, i un recorregut que transitava per Bretanya i Normandia, dos territoris de gran tradició ciclista. L’edició de 1993, a més, va travessar els escenaris de la batalla de Verdun, una de les més cruentes de la Primera Guerra Mundial, en una picada d’ullet a un dels símbols de la història nacional francesa. De fet, el Tour de 1993 només va abandonar el territori francès per fer una breu incursió al Pirineu català i andorrà.

En part, la decisió de 1993, que corregia el Tour d’Europa de 1992, es va poder deure a l’ajustadíssim resultat que a França va obtenir el vot favorable a la ratificació del Tractat de Maastricht. El referèndum, celebrat el 20 de setembre de 1992, tot just dos mesos després de la finalització del Tour, va mostrar un país dividit, ja que només un 51,04% va votar a favor del tractat. Una bona mostra que l’entusiasme dels dirigents europeus per la signatura del tractat de la Unió no havia acabat de contagiar-se entre els ciutadans, per molt Tour d’Europa que se’ls proposés.