L’objectiu, i el somni, era aquest. Després s’ha de fer realitat. Feia tres anys que no guanyava cap cursa important i entre que et vas fent gran, que em vaig operar del peu i vas perdent una mica la confiança... Sabia que estava bé i podia guanyar. Però no és com quan guanyava a Niça, que em semblava fàcil.

Sí, el primer any que vaig anar a Niça vaig quedar segon. Després en vaig guanyar cinc de cop. El 2009 vaig fer triplet perquè vaig fer tres Ironman i els vaig guanyar tots tres [Niça, Embrun i Barcelona]. I em semblava fins i tot fàcil. De l’estil, el preparo i el guanyo, saps? Al llarg de la meva carrera esportiva hi ha hagut curses que m’han costat més i, sobretot cap al final, era una lluita més psicològica. Físicament em podia trobar bé però, molts cops, deia tinc 37 anys, 38, 39... Que si no corro com abans, que si el peu i, guanyar un altre cop Embrun, i així, ha estat l’hòstia.

Jo vaig guanyar per últim cop el 2014, a Embrun. El 2015 vaig tenir un dia bastant dolent i em vaig estar a punt de retirar. Perquè era Embrun vaig acabar i, en cinquè lloc. Però sortia a guanyar, com aquest any, que volia fer el rècord. La pressió em va superar i, també, del peu ja no estava gaire bé. El 2015 vaig decidir operar-me, tenia una calcificació gran i van obrir i tallar l’os. L’any passat vaig fer Mallorca i Malàisia, dues curses diferents, i cap al final. Ja no vaig estar bé i tenia clar que, abans de plegar, feia Niça o Embrun. Niça va passar al juliol pels atemptats i vaig decidir Embrun. És la meva cursa, s’adapta millor a mi i encara que no fos tan ràpid com amb 33 o 34 anys sabia que ho podia fer bé.

La intenció és seguir, però sí que em retiro d’aquest tipus de cursa. No faré Embrun, Niça o més Ironman. Seguiré fent mitjana distància i, el meu objectiu, seran els Extrem, en què la marató s’acaba en muntanya. Em ve de gust introduir-me en el trail a nivell d’aficionat. M’exigirà menys físicament; són curses més de cap. Psicològicament no estic cansat. No em demanarà fer rodatges ràpids o anar a la piscina i nedar ràpid. Em fa il·lusió entrenar-me, estic fort i tinc ganes de provar-ho. Són curses més llargues, de 10 o 11 hores i un entrenament diferent. Correré més per muntanya, també faré més BTT... No estaré tan exigit per triatló, triatló i triatló.

També és una mica per l’edat. M’entreno sol, fa 23 anys que m’hi dedico i és com tot. Una vida idíl·lica i molt maca però, preparar una cursa com Embrun, és molt dur i arriba un moment que li acabes agafant mania. I abans d’odiar l’esport o la meva feina prefereixo girar full. Amb 39 anys he fet una carrera esportiva brillant i per seguir i espatllar-la... L’esportista professional ha de saber plegar també. He tingut la sort de fer-ho quan ho he decidit i,a sobre, de la manera que ha vingut.

Una de les coses que més por em feia és no acabar. Tenia tan i tan clar que em retirava que, si no guanyava, no hauria passat res. Fer tercer, quart, cinquè o sisè, però que no trenqués la bici o tingués un altre problema que no em permetés acomiadar-me com volia. A sobre em va sortir aquesta cursa: això no es paga amb diners.

És més dur i jo estic en una fase que com més dur, més m’afavoreix. Per veterania. I el ritme també és més lent. A Niça quan hi havia guanyat feia la marató en 2h41 o 2h45. I, aquí, l’altre dia vaig guanyar corrent-la en tres hores. A Niça, amb tres hores dubto que et fiquis entre els tres primers a no ser que hagis fet una bici descomunal. I Niça és circuit Ironman, hi ha una puntuació per a Kona que és una guerra que no m’interessa. Hi ha corredors a qui els interessa, els patrocinadors gairebé els obliguen a ser-hi. I jo vaig on vull: m’he retirat quan he decidit i, l’any que ve, em marcaré els objectius que vulgui i m’agradin.

També és mental, al final eren tres pujades al poble. No és Roth, Frankfurt o Niça, que són completament planes i són dures perquè és la part final. La majoria la puja caminant i, psicològicament és més dura. Per mi, al final és al contrari i per això em va bé: soc dur de cap i al llarg de la meva carrera esportiva he vist que quan les curses són molt dures em costa menys que a la resta. I en això em creixo, si fa molta calor veig que els altres pateixen. Jo també, però els altres, molt més.

Sobretot a la meitat de l’última volta. Corones el poble i et queda mitja volta. Em van cantar que els duia sis minuts i tampoc saps mai si a l’última pujada t’agafa una rampa o et costarà molt i hauràs de caminar. Quan vaig ser a dalt sabia que era baixada i la resta tot pla. Era molt difícil, tal com em notava, que estava sencer d’estómac i no anava ràpid però sabia que els altres no m’havien retallat res. Vaig dir, aquí no se m’escapa. Però fins que no creues l’arribada no pots cantar victòria. Es nota, sents el públic i algú que et coneix i ho comences a celebrar. Mentalment estàs molt convençut.

Quan t’entrenes moltes hores sol, com jo, et fas moltes pel·lícules. I una és la carrera ideal: escapar-me i fer-ho sol si em trobo bé. Hi ha moltes estratègies i, la bona, és la que et trobes en la cursa: veus que els altres per circumstàncies tenen debilitat i els ataques. No és real, ve donada. Anàvem tres, en una baixada em vaig avançar i vaig mirar enrere. No m’atrapaven? Doncs vaig tirant. És no passar-te de la ratlla, portar la cadència alta i un ritme que no et passis. M’anaven donant referències i no em retallaven. Al quilòmetre 160 vaig veure que anava bé i a l’últim port miro d’augmentar el ritme en la pujada i arriscar baixant i, si els esgarrapo un minut i mig més o dos, baixo de la bici amb més de cinc. Jo no sé com correré però, per a ells, psicològicament els porto marge. I soc Marcel Zamora.

A Embrun i a Niça, entre els rivals m’he fet un nom. Sempre hi ha hagut com una rendició: si en Marcel ens porta 5 minuts... Potser, un altre, són cinc minuts però aquest sempre fa figa. Potser s’han conformat. O com en el Tour amb Froome, que no l’ataquen quan té debilitat perquè altres cops l’han atacat i els ha acabat rebentant.

Sí, per descomptat. Aquí, amb els anys, ha anat canviant. Però és fort quan arribo a França. La gent de seguida ve, fotògrafs, et volen donar la mà, els nens petits saben qui soc... Veus de seguida que en l’esport soc com un heroi. Però crec que no és tant pel fet de ser Marcel Zamora. Aquí també passa que molts cops valores més l’estranger.