(Riu) Amb en Ferrão. Vam estar amb les famílies a l’NBA Cafè. El Ferrão és com el meu germà petit. Vam coincidir al Joinville quan ell era juvenil i jo, jugador del primer equip. Des d’aleshores que ens portem molt bé. També vam coincidir al Barça i m’alegro molt que li vagi bé. Dissabte deixarem l’amistat de banda. M’ha tocat ballar amb la més lletja però ho intentaré.

Molt. A més, en el partit d’anada estava tocat i no vaig jugar. Potser hagués forçat però el mister, amb raó, em va voler reservar. I si... tornar al Palau serà molt especial. Ja he jugat contra el Barça en la copa Catalunya i amb el Dinamo, però tornar a casa serà diferent de tot.

Els Dracs ho faran encara més especial. Són el punt diferencial del Barça, una afició bestial. Em sento un dels més estimats. Sempre em tenen present. Però, no només ells. Fins i tot la dona que neteja el Palau m’aprecia i em saluda quan vaig a veure-hi algun partit. Estic molt agraït.

Totalment. Em sento part important de l’auge de la secció. Vam aconseguir una generació de jugadors internacionals, tots volíem jugar tots els minuts, però, tot i això, ens vam fer amics i ho vam guanyar tot. Era un comunió sana. Em van marcar molt aquells anys. A més, el Barça és una institució gegant que cuida i mima molt l’esportista.

Sabíem que guanyaríem els partits abans de jugar-los. Era bestial. Després de perdre un quart partit a Múrcia en una final de lliga i quan faltaven tres segons, vam arribar a l’hotel, vam sopar i vam començar a riure com bojos. Allà vam saber que el cinquè partit el guanyaríem segur. Qualsevol altre equip s’hauria ensorrat. I, clar, teníem una defensa molt forta. Era la clau de tot.

Recordo molt la presentació i, sobretot, la jugada de la final four de la primera UEFA Futsal Cup a Lleida; el Dinamo pressionava amb 1-2 a favor nostre i en un contraatac vaig fer un esprint bestial, em vaig llançar i li vaig donar la sentència mastegada al Jordi Torras. Quan es parla de l’Ari, es recorda aquella jugada i les lesions.

La lesió del tendó d’Aquil·les va ser un episodi dramàtic. És molt complicada. Recordo que una setmana abans estàvem comentant amb el Fernandão que en Dani Salgado se l’acabava de fer. El Marcel, el recuperador, ens va explicar que era un lesió en què no recuperaves el 100%. Uns dies després, em lesiono i el Marcel passa a ser el meu àngel de la guarda. La tornada de Logronyo de la copa d’Espanya va ser duríssima. Estava convençut que no tornaria a jugar. Però, quan em vaig despertar, em vaig dir a mi mateix que allò no em superaria. I dono les gràcies que estava al Barça. Allà tens totes les facilitats al teu abast. I jo també m’hi vaig dedicar molt. És la cosa a la qual m’he dedicat més a la meva vida. Gairebé més que als meus fills [riu]. De nit, de dia, de tarda. I mira... he jugat a Rússia, vaig jugar un mundial més amb el Brasil...

Sí. No sabia si tornaria a jugar-hi o a viure-hi, però sí. Volia tornar-hi. La meva dona hi està a gust, els meus fills han crescut aquí... Vull viure aquí i seguir vinculat a l’esport quan acabi la meva etapa de jugador. De moment, acabem l’any amb el Catgas.

Segueixo amb la mentalitat de jugar per guanyar títols, i aquí és més complicat. M’he hagut d’adaptar a això, però al grup no. És un grup molt maco i bo. No hem aconseguit els objectius, però és un projecte a llarg termini i les coses ja sortiran. Com quan vaig arribar al Barça.

Primer, cal tenir sort amb les lesions. Perquè, clar, som una plantilla reduïda, anem amb dos juvenils... i després aconseguir regularitat. És clau. A vegades juguem molt bé i, de sobte, molt malament. No pot passar.

El Mario i el David tenen un futur molt gran. Amb el Mario hi parlo molt perquè juga a la meva posició i li intento donar consells. I el David em recorda, salvant distàncies, al Sergio Lozano de l’inici. Té molta força. Noto que em miren com un ídol, les mirades al vestidor són de respecte, et fan preguntes... i ho agraeixo. Em fan sentir molt orgullós.

Em ve al cap el Pol Pacheco. Em fa molta conya. Cada dos per tres em diu: “Ei, Ari. No et retiris mai, si us plau. Ets un senyor que ha guanyat dos mundials, què fas entrenant-te amb mi?” [riu].

Només es pot aconseguir defensant bé i dedicant-nos a això. Alguna oportunitat tindrem. Sabem que són millors.

Sí. A mi, m’encanta. I a l’equip. L’Óscar Redondo té les coses molt clares. Li agrada jugar de quatre, amb moltes combinacions. Jugar a l’atac. I a mi em beneficia. Si he fet cinc gols! [riu] Però hem de saber quan ho podem fer.

Sí, molt. Gairebé estic jugant més d’ala que de tanca. I gaudeixo molt perquè sé quan he de córrer, com he d’actuar. Això t’ho dona la veterania. També gaudia quan era jove, eh! He jugat amb els millors, era impossible no gaudir. Ara gaudeixo mirant i sabent què fer.