Handbol

JOAN VILANOVA

JUGADOR HANDBOL BORDILS

“No tenim res a perdre”

“Jo faig la meva feina i crec que la faig prou bé”, diu el líder de la defensa del Bordils, aspecte clau del ressorgiment dels blanc-i-verds

“En Cata ens va sorprendre, tenia poca experiència com a entrenador. Ens hi hem adaptat i funciona”

Som amateurs i no ens entrenem tant com els altres, que tenen professionals. Són ells els que ens han de guanyar
No tenim gaire físic i és al darrere que, si abans era important, ara ho és més: la clau és poder recuperar pilotes i córrer
Venim d’uns anys que puja gent molt bona, però tampoc surten sempre jugadors com ara Prat, Palahí, Mach i Uri

Joan Vilanova (1987) és un dels tres capitans i el més veterà del Bordils, que passa un dels millors moments del curs; convuls en el seu inici per les baixes des de la pretemporada i la pitjor arrencada en cinc anys (0-4). Tot i perdre el tercer partit seguit a fora, es manté fora del descens gràcies a les quatre victòries que ha enllaçat al Blanc i Verd, on dissabte rep l’últim dels set primers de la classificació que hi ha de passar (el vuitè, el Barça, és el 3 de març).

L’inici els va costar molt no?
Sí que va ser molt dur l’inici: entre el canvi d’entrenador que t’has d’adaptar a una manera nova, la marxa d’en Pep que, vulguis o no, l’any passat era una referent perquè si no va ser el que va fer més gols va ser el segon, la marxa d’en Dalmau... Va ser un cúmul de coses que van fer que l’inici fos més complicat. Això, els partits del principi...
I la banqueta? Com van viure la sortida de Pau. I l’arribada de Cata, quina sorpresa no?
[Riu] Quan va marxar en Pau va ser una barreja d’emocions. Jo estava trist perquè va ser una persona que a part d’entrenador t’ajudava en tot el que fes falta. Però estàvem contents per ell, que es dediqués al que volia. I al principi amb en Cata ens va sorprendre, perquè tenia poca experiència com a entrenador. Veníem d’un que era gairebé un deu i, ell, feia un o dos anys que entrenava. Ens va costar adaptar-nos-hi, l’havíem tingut de rival a la pista i m’atreviria a dir que... tenia caràcter. Però bé, ens hi hem adaptat i funciona.
Quan anaven 0-4, amb quina cara es miraven entre els capitans. Com ho va gestionar?
El que vam intentar va ser treure’ns pressió: parlant amb l’Ignasi, amb en Prat i amb en Cata: nosaltres som els últims, no tenim res a perdre i els altres són els que estan obligats a guanyar-nos. I nosaltres anem fent, com sempre, mirant de competir i anant a totes. Però saber que som amateurs, no ens entrenem tant com els altres, que quasi tots tenen jugadors professionals... Són ells els que ens han de guanyar.
També va ser atípic que guanyessin més punts a fora que a casa. Excés de responsabilitat? Ara n’encadenen quatre...
Bé potser que sempre haguem aconseguit la permanència gràcies als punts de casa i que no els comencéssim a guanyar sí que ens afegia pressió. Igual va ser el fet d’obrir la llauna, amb el Ciudad Real. Després sembla que ja et ve tot una mica més rodat, et treus la pressió: ja hem tret els dos primers punts i podem començar a mirar endavant. I el partit de Palma del Río també va ser la clau. Hi arribem a perdre i...
Què va passar? Perquè són ells els que marquen el descens i allà no hi havien guanyat mai.
És un camp molt complicat i, vulguis o no, el viatge era d’aquells que sortim molt aviat al matí, després del vol a Sevilla tenim dues hores de bus fins a Palma del Río. Ja és un viatge complicat per si sol i la pista també és d’aquelles que no vagis a buscar salut perquè no en trobaràs. Aquell dia hi anàvem com a cuers i si ens guanyaven se’ns escapaven amb quatre o cinc punts. A la mitja part perdíem de molt, de cinc o sis. I va ser això, no tenim cap mena de pressió, nosaltres. Estem a casa seva i ells estan obligats a guanyar-nos. Nosaltres fem la nostra feina i, si va bé, bé. Llavors vam començar a remuntar, en Comas va començar a parar i ens van donar la vida, aquells dos punts. Un punt d’inflexió.
En Sergi Catarain des d’abans de començar ja va dir que si encaixaven més de 25 gols... Vostè que juga al darrere, que si paren és en Jordi o en Comas. I qui fa gols és en Palahí o Mach. En el grup ja se’l deu reconèixer però, fora? Com es viu, a l’ombra?
Tampoc és una cosa que em molesti o busqui que se’m reconegui. Jo faig la meva feina i crec que la faig prou bé. N’estic bastant content i, si els partits surten, millor. [Bufa] Tirar l’equip endavant i guanyar partits tampoc em fa viure res especial.
De l’equip que va pujar a plata en queden set, inclosos els porters. Martí Vila, Masmi... Era un equip amb més físic, el de primera estatal que el que tenen ara? S’ha quedat sol, darrere?
L’Edu [Nonó] també... Bé jo crec que ens condiciona més al davant que al darrere. Evidentment hem perdut quilos però tenim en David [Masó], l’Uri [Márquez] que també pot defensar... Al davant patim és clar, crec que el més alt és en Palahí. Hem perdut bastant pes. I això dels 25 gols també va per aquí: com que els que han d’agafar responsabilitats en atac són nois joves i tampoc tenim molt físic, és darrere que si abans era important ara encara ho és més. Si ens costa fer gols i en estàtic ens costa més, la clau és poder recuperar pilotes i córrer.
Amb Palahí i Mach, per això, el dia del Madrid (23-22) que els fan la 4-2, si el partit té un minut més... Que siguin tan joves, els referents ofensius, afecta?
Home per l’edat que tenen, crec que estan complint molt i molt bé. En una situació més normal o en un altre club, que degut a la situació per les baixes... Estan fent un paper que per l’edat que tenen no els tocaria. Tant joves, estar a plata i ser els que agafen la responsabilitat en situacions tant calentes, potser no els tocaria. Però ho estan fent i, de moment, molt i molt bé.
Això fa que siguin un caramel...
Jo espero que ja no marxi ningú més! [Riu] A veure, si és per ells, millorar i dedicar-se a l’handbol de manera professional, endavant. Ara, des del meu punt de vista i del de l’equip... I ara amb això del planter sí que venim d’uns anys que puja get molt bona, però tampoc surten sempre jugadors com Prat, Palahí, Mach o Uri Márquez. És complicat treure sempre jugadors de tant nivell.
Parlàvem del dia de Madrid però el de Dólmenes (25-26), amb el penal que falla Ignasi Moreno a l’últim segon quan Mach els havia llançat tots... I vostè hi és, perquè agafa la pilota sempre. L’últim partit ja els tira Palahí.
En aquell moment l’Ignasi va ser el que va decidir tirar-lo. I no sé si el condiciona no haver-ne llançat abans, en Sergi va estar molt fi tirant-los [en va fer cinc seguits i va fallar el sisè]. És una mica a ratxes perquè ara els tira l’Arnau i el que té confiança i creu que el farà, el tira. I si els va ficant continua. No es parla, el que es veu en confiança... Això que agafi la pilota jo és pel porter. Es fan vídeos per estudiar i per això l’agafo, per despistar i que pensi, si d’aquest no n’he vist cap [riu]. I a última hora li dono al que ve a tirar-lo, que pot ser una bajanada però tampoc crec que sigui important.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.