Tot i una ambició sense límits i el seu coratge habitual, Adel Mechaal va acabar sucumbint a la tirania dels corredors etíops i va caure en el parany tàctic en què es va convertir la final dels 3.000 m de Birmingham, la més lenta amb diferència en disset edicions del mundial en pista coberta. El fondista palamosí es va haver de conformar amb la cinquena posició (8:16.13), la plaça que més o menys li pertocava per marca, i amb el títol honorífic de millor corredor europeu, una condició que ja tenia oficialment des del campionat de Praga, el 2017. L’or va ser per a l’etíop Yomif Kejelcha, que amb un últim mil en 2:22.71 va vèncer la resistència de tots els seus rivals i va revalidar el títol de Portland amb suficiència, tot i el pobríssim registre de 8:14.41.

Les primeres voltes a l’anella van ser un autèntic passeig. Sense ningú que volgués assumir el lideratge, Mechaal es va situar al capdavant i va marcar el pas del primer mil en 3:08.24. El recordista català va allargar lleugerament la gambada, però va tenir un moment de respir abans que Kejelcha assumís el comandament i passés pels 2.000 m en 5:51.71 (2:43). A partir d’aquí, el defensor del títol va anar canviant progressivament i bruscament el ritme, i no va permetre que ningú el desbanqués de la corda. Mechaal va passar en cinquè lloc al toc de campana i, tot i el seu esforç, no va poder avançar els atletes que el precedien: el jove etíop de 18 anys Selemon Barega, que va obtenir el subcampionat; el kenyà Bethwell Birgen, i el tercer etíop, Hagos Gebrhiwet.

Després de la cursa, Mechaal va admetre que l’havia sorprès la tàctica de la final: “Esperava que els tres etíops trenquessin la cursa. He sortit amb aquesta mentalitat, i veure una prova tan lenta ha estat un petit xoc per a mi. He intentat accelerar el ritme, a veure si venia algú, però la gent només volia guanyar i han corregut molt ràpid en l’últim mil.” En tot cas, va fer un balanç positiu de la seva actuació: “Ha estat una cursa molt lenta, gairebé al pas de 3.000 m femení (3:08), però amb atletes d’aquest nivell tibar és un desgast que no et pots permetre. Ha estat un gran aprenentatge i estic content amb el cinquè lloc perquè m’hi he deixat la pell. Ho he intentat en els últims cent metres, però les cames m’han fet figa i ells han estat intractables.”