La història de Yuri Kawauchi seria increïble si no fos perquè és veritat. El seu emotiu triomf de dilluns en la marató de Boston, una de les grans del calendari mundial, ha convertit el japonès definitivament en una de les grans llegendes modernes de l’atletisme de fons. Kawauchi, un menut funcionari de Saitama que està a punt de fer els 30 anys, va decidir el 2009 que faria una marató cada 42 dies –com els quilòmetres que té la prova–. Alguns podrien pensar que no n’hi ha per tant i, de fet, amb un bon entrenament i un ritme suau anar encadenant maratons tampoc és l’esport més extrem dels que ara es practiquen. Amb tot, el mèrit de Kawauchi és que no només viatja pel planeta tot l’any per participar en les grans maratons i els grans campionats internacionals sinó que ho fa amb l’objectiu de guanyar-los, d’acostar-se al màxim possible al podi i de fer grans marques. A més, sempre surt disparat de la línia de sortida i fa que tots els altres s’hagin d’espavilar si volen caçar-lo.

Des del 2009 Kawauchi ha disputat 81 maratons, n’ha guanyat 34 –la de Boston és la seva victòria més remarcable– i ha quedat vuit vegades segon i vuit vegades tercer. La seva marca personal (2h08:14) és d’un atleta d’altíssim nivell tenint en compte que no és africà i que el seu entrenament trenca tota la lògica moderna de la preparació per a una marató. Pràcticament sempre corre entre les dues hores i vuit minuts i les dues hores i vint. Kawauchi, però, no només disputa maratons –l’any passat en va córrer 12–, sinó que al seu país competeix en 1.500, 5.000 i proves per relleus i ultramaratons.

El japonès va trucar per primer cop a les portes de la fama a la marató de Tòquio del 2011, on va ser tercer amb 2h08:38. Es va classificar per al mundial de Daegu, on va ser 18è i plata per equips, però el seu debut en un gran campionat no va canviar gens la seva dinàmica i abans d’acabar l’any va disputar dues maratons més –tercer a Fukuoka i segon a Hofu–. El 2012 va mantenir la seva desmesura en la competició, però es va quedar fora dels Jocs de Londres. Amb tot, va ser un curs demencial per a qualsevol altre fondista. A banda de córrer nou maratons, també va rebaixar el seu rècord en la mitja marató (1h02:18) i va assolir la victòria en la ultramarató d’Okinoshima. El 2013 va debutar a l’Àfrica i va guanyar la marató d’Egipte i en poques setmanes va fer les seves dues millors marques (2h08:15 i 2h08:14).

Des de llavors la seva epopeia s’ha mantingut constant i, tot i que no es considera professional, és un dels maratonians més perseguits pels organitzadors, que saben que aixeca passions no només entre els aficionats sinó també entre els corredors. Només li faltava un triomf com el de dilluns per convertir-se en l’ídol definitiu.