Les Picornell són el somni d’una nit d’estiu d’un 2 d’agost del 2013 fet realitat, però també el malson d’un 9 d’agost del 1992. La medalla d’or mundialista del combinat espanyol femení i la de plata olímpica del masculí. Ahir, les noies de Miki Oca –amb sis supervivents de l’èxit de fa cinc anys– van viure la cara B de l’esport, la més amarga, la que provoca quedar fora de la final de l’europeu del qual ets amfitrió i quan formes part de la nòmina de favorits i hi has dipositat l’esforç i la il·lusió els últims temps. Els grans equips també ho són per a les jornades per oblidar.

Ahir la selecció espanyola es va encallar en atac i no ho va poder contrarestar amb una defensa sòlida davant d’un bloc grec efectiu en totes les línies. Els sis minuts que va necessitar l’equip d’Oca per anotar el primer gol després de fallar tres accions de superioritat no eren un bon presagi. Sortosament, en el primer parcial, les gregues només van marcar un gol.

Però la desfeta es va coure en els següents vuit minuts. Espanya no va saber superar el bosc de braços plantat per les rivals i quan ho feia apareixien les mans de la portera Diamantopoulou. Mentrestant, les hel·lenes es van mostrar fresques i resolutives en atac i van obrir una escletxa de quatre gols (5-1) que abans del descans Anni Espar va escurçar de penal, l’única via que van trobar per marcar.

Després del descans, les d’Oca van afinar l’encert, però no la manera de tapar l’atac grec, i cada gol de la selecció espanyola era replicat per les gregues. Fins que la vallesana Paula Leitón va marcar amb superioritat a dos segons del final del tercer quart (9-6). Bea Ortiz, la millor de les espanyoles i autora de quatre gols, va reduir la diferència a menys dos (9-7), però les d’Oca no van traspassar mai aquest límit psicològic i demà competiran per la medalla de bronze contra Hongria, que va perdre contra els Països Baixos, en la primera semifinal.