ERIKA VILLAÉCIJA
PAU BARGALLÓ · RAÜL ROMEVA · LAURA ESTER / DANI LÓPEZ · DELFÍ GELI · JESSICA VALL · ROBERT MARTÍNEZ · DIEGO LÓPEZ · LAIA PALAU · SVETISLAV PESIC ·
“El meu fort ha estat la constància” PROTAGONISTES 2018
“M’ha costat molt decidir-me perquè la natació és la meva vida, però era el moment”, comenta la barcelonina, que durant 16 anys ha estat un referent de la natació catalana i estatal
Ara m’agradaria viure uns Jocs des de la part de la psicologia o com a entrenadora. Seria un dels meus somnis
Calia una situació laboral que m’ocupés molta estona per deixar de nedar a l’elit. Això s’ha donat ara
Hi va haver algun moment sense cap referent clar en la nostra natació femenina i jo vaig estirar una miqueta
Totes són especials, però si he d’escollir una medalla és la del mundial de piscina curta de Dubai. Va ser com una reafirmació
Després de 16 anys a l’elit de la natació, Erika Villaécija (Barcelona, 2 de juny de 1984) va anunciar el novembre passat que posa fi a la seva llarga i llorejada trajectòria. Una vida marcada per la passió per aquest esport i que va arrencar quan era ben petita a la UE Horta. “Vaig tenir sort que casa meva estigués molt a prop de la piscina”, comenta Villaécija, que atén L’Esportiu a les instal·lacions on va fer les primeres braçades. La remodelació dels últims anys fa que els espais hagin canviat, però té ben present els records d’aquells inicis. Després va passar al CN L’Hospitalet, el CN Sant Andreu i el CN Sabadell, el seu darrer club i on continuarà la seva vinculació amb la natació. De moment, fent d’entrenadora de nens en edat benjamina.
Recorda quina edat tenia quan va començar a fer natació en aquest recinte?
Tenia 6 anys. Primer vaig fer cursets i després em van donar una beca per entrar a l’escola de natació de la UE Horta. Amb 8 anys ja feia competicions i a partir dels 12 anys ja em llevava a les 6 del matí per entrenar-me abans d’anar a l’escola. Ja era tot més seriós.
Si no m’equivoco, va començar a nedar per prescripció mèdica.
Sí, de petita tenia problemes de pes i el metge li va recomanar a la meva mare que fes algun tipus d’exercici.
I des de llavors, tota una vida dedicada a la natació. Ara, amb 34 anys, li ha costat prendre la decisió de retirar-se?
Sí, m’ha costat molt perquè la natació és la meva vida i m’ho passo bé nedant. A més, en l’aspecte físic he tingut la sort que les lesions m’han respectat i que després d’entrenar-me de valent les competicions em sortien prou bé. Calia una situació obligada per deixar de nedar a l’elit, una oportunitat laboral que m’ocupés molta estona i no tenir temps per entrenar-me. Això s’ha donat ara i, per tant, ha estat el moment de deixar la competició.
Perquè ha compaginat la natació amb els estudis de psicologia...
Sí, vaig estudiar la carrera perquè la natació d’elit no és un esport com el futbol, que en pots viure. Vaig anar a poc a poc però conscient que m’havia de preparar per al futur.
El seu comiat oficial va ser al campionat d’Espanya d’hivern. Quines emocions va sentir?
Se’m va fer molt estrany i al principi estava nerviosa. La veritat és que m’hauria agradat acabar guanyant una medalla, però nedava els 200 m papallona i no soc especialista en aquesta prova. A més, des del setembre només em podia entrenar una hora al dia. Però, en general, tot va anar molt bé.
Com li agradaria que se la recordés com a nedadora?
Doncs com qui soc, com l’Erika, lluitadora, constant, amb ganes, reptes, i amb passió per la natació.
He comptat 23 medalles internacionals de primer nivell. En destacaria alguna?
Per mi totes són especials, però si n’he d’escollir una és la del mundial de piscina curta de Dubai, el 2010, pel simple fet que em va costar molt guanyar-la. Va arribar en un moment de neguit, d’haver fet abans un campionat d’Espanya que no m’havia anat del tot bé... Va ser com una reafirmació. Portava molt temps perseguint una medalla d’aquestes característiques i quan la vaig assolir em va venir a la ment tot el que havia passat en aquell temps. Per això és especial.
Sempre ha destacat en proves de fons, en especial els 800 i els 1.500 m lliures.
Possiblement és l’evolució més natural. Quan se’t dona bé el crol però no ets del tot ràpida, ja t’enfoquen més cap a les proves de fons. És cert que he destacat per la capacitat de mantenir un ritme alt durant força temps. Recuperava molt ràpid. I llavors els tècnics observen que el teu cos està preparat per a les proves de més resistència.
Des del seu inici, com valora l’evolució de la natació catalana i estatal?
Crec que ha millorat. Després de la meva generació han arribat nedadores com la Mireia [Belmonte], la Jessica [Vall], l’Àfrica [Zamorano]... Això ha fet que més gent vegi que nedadores d’aquí poden realitzar un paper destacat en grans campionats internacionals. Potser ara les noves generacions intenten professionalitzar-se abans, però es tracta de fer un camí que s’ha de gaudir perquè després ja arribaran els resultats.
En aquest sentit, se sent una mica pionera a l’hora d’obrir la porta a les Belmonte, Vall, Ignacio, Marina Garcia...?
Podria ser. Hi va haver un moment sense cap referent clar en la nostra natació i jo vaig estirar una miqueta de la natació femenina. Que jo hagi pogut obrir una porta ha fet que altres hagin cregut que podien passar per allà. Per exemple, amb la Marina [Garcia] i amb la Judit [Ignacio] ho hem parlat moltes vegades. Parlen com si em prengués la natació d’una altra manera i els agrada escoltar-te. Potser en algun moment sí que les he pogut ajudar.
Com ha viscut la dualitat en la natació femenina amb Mireia Belmonte.
Per mi ha estat una rivalitat que s’ha establert més en l’àmbit mediàtic que en el personal. Amb la Mireia no he tingut cap problema. La Mireia com a esportista ha donat molt a la nostra natació. Li ha donat més visibilitat amb els seus èxits. Cal valorar-ho.
En quina competició va adonar-se que tenia fusta per arribar lluny dins la piscina?
Diria que a l’Europeu de Berlín del 2002. Havia fet el rècord d’Espanya a l’Open de Terrassa i allà vaig començar a veure que podia nedar ràpid. Després la federació no em va inscriure als 800 m lliures, però sí en el relleu 4x200 m lliures, i vam fer medalla [plata]. A partir d’aquí, tot va anar encadenant-se.
Parla d’aquell relleu que formava amb Melissa Caballero, Tatiana Rouba, Laura Roca i després Arantxa Ramos, que va donar uns grans resultats.
Sí, entre el 2002 i el 2004 gairebé sempre vam assolir grans resultats. Vam ser cinquenes als Jocs d’Atenes, campiones d’Europa, cinquenes en un campionat del món... És un relleu que va ser punt d’inflexió per a la natació catalana i espanyola. Es va assolir un nivell internacional més alt i això va tenir repercussió en els mitjans de comunicació.
Ha hagut de renunciar a moltes coses per construir la seva carrera a l’elit?
No tinc la sensació que hagi estat així. Potser no he disposat de tant temps per sortir amb els meus amics de l’escola, però he fet el que m’ha agradat quan he volgut. També he pogut disfrutar dels amics els caps de setmana, als estius, per Nadal. Potser menys temps, però no tinc la sensació d’haver renunciat a res.
Ha participat en quatre jocs olímpics. De quin guarda més bon record?
Quan ho analitzo penso que els d’Atenes 2004 van passar sense que gairebé me n’adonés. A Pequín 2008 vaig tenir la mala sort de competir amb una pneumònia. A Londres 2012 vaig compaginar la piscina i les aigües obertes, i Rio 2016 va ser com un premi a la meva trajectòria. Em quedo amb una mica de tots quatre.
A Atenes 2004 va estar a punt de fer medalla amb el cinquè lloc en els 800 m lliures.
Sí, va ser el més a prop que vaig estar de la medalla olímpica sense acabar-me’n d’adonar. Vaig anar a Atenes amb el plantejament que la medalla arribaria en els propers Jocs. I a Pequín vaig tenir la pneumònia que em va deixar fora de joc.
I a Londres 2012 va ser la primera nedadora que va compaginar piscina i aigües obertes.
Va ser una bona experiència, tot i que vaig quedar fora de la final dels 800 m lliures per només dues dècimes. A la prova d’aigües obertes a Hyde Park vaig quedar molt satisfeta del setè lloc. En tinc molt bon record perquè vaig assolir un repte.
Acredita tres diplomes olímpics, però li ha quedat l’espina de la medalla en uns Jocs?
Sí, perquè al final tots els esportistes busquen el màxim i jo m’he esforçat per aconseguir una medalla olímpica que al final no he pogut assolir. Però ara ja no paga la pena pensar en el que tens i el que no tens. És millor disfrutar del que has assolit. Jo he donat el màxim de mi i si no he pogut arribar a la medalla olímpica és perquè en aquell moment no donava per a més.
Si hi ha un entrenador que s’ha vinculat a la seva trajectòria esportiva, aquest és Joan Fortuny.
Sí. Les persones més importants en la meva carrera esportiva han estat en Joan, els meus pares, el meu germà i en l’última etapa en Nacho [la seva parella]. Els meus pares han estat clau perquè sempre m’han donat facilitats i han fet de pares, sense posar-me cap tipus de pressió. En Joan ha estat l’entrenador que he tingut en gairebé tota la meva trajectòria esportiva i que ha confiat en mi. I el meu germà m’ha donat molt suport en moments de dubtes.
Com definiria Joan Fortuny?
Sempre ha estat una persona exigent, molt directa a l’hora de dir les coses, sense embuts, però sempre ha vetllat pels seus nedadors. Sempre ha donat la cara per mi. El més important és que et respectava i t’ajudava. M’he entrenat amb ell del 2001 fins al 2016 i he après molt.
Les seves millors amistats han sortit del món de la natació?
He tingut sort perquè conservo les bones amistats de l’escola i també del món de la natació. Després tinc els amics del poble de la meva mare, a prop d’Astorga. He tingut la sort de tenir tres grups diferents d’amics que m’han donat aquesta via d’escapament en certs moments i de poder desconnectar. Han estat com els meus psicòlegs sense saber-ho.
Com recorda la seva llarga etapa al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat?
Hi vaig estar des del 1999 fins al 2014. Quinze anys. El CAR és com casa meva. Els últims anys ja no hi dormia, tot i que encara hi tenia l’habitació. El CAR és molt necessari. Hi tens les instal·lacions esportives, els millors entrenadors, un institut per poder compaginar entrenaments i formació, la residència, l’atenció mèdica... Tot per poder desenvolupar les millors virtuts com a esportista.
Va tenir alguna oportunitat d’anar a entrenar-se a l’estranger?
Sí, però no la necessitava. Soc una persona molt casolana. De fet, l’any que em vaig estar entrenant a la residència Blume de Madrid ho vaig passar malament perquè no podia anar cada cap de setmana a casa meva.
Ha estat 16 anys a l’elit, però al llarg d’aquesta etapa va plantejar-se deixar l’alta competició?
Alguna vegada, però és normal. Els mesos més durs eren gener i febrer, perquè la temporada de piscina curta s’ha acabat i encara queda molt per a les competicions de piscina llarga. Et costa llevar-te, però quan comença l’entrenament dins la piscina s’esvaeixen els dubtes.
Canviaria alguna cosa de la seva carrera esportiva?
Doncs no. Segurament tornaria a fer el mateix que he fet.
Més enllà de les medalles, considera que la constància ha estat la seva principal virtut?
Sí, perquè pots tenir alguns punts forts que et diferencien d’altres persones, però en el meu cas han estat les ganes, la constància i l’entrenament.
Qui la va impulsar a provar de nedar en aigües obertes?
Hi va influir Kiko Hervás, que ja competia en aquesta disciplina. Em va convidar a provar-ho i a partir d’aquí vaig anar compaginant-ho amb la piscina, tot i que és molt diferent. No és el mateix tenir el teu carrer i controlar més o menys el temps que no poder preveure les condicions de l’aigua, del circuit... Pots estar molt ben preparat per a una cursa, però no saps com et sortirà.
Després de tants anys a l’elit, com controlarà el cuquet de la competició?
Doncs ara l’únic que faig són algunes competicions per equips de crossfit, però d’una manera molt amateur. És el sistema per treure’m aquests nervis que et produeix la competició i que, sobretot, trobaré a faltar.
A banda de la psicologia, fa d’entrenadora d’un grup de benjamins al CN Sabadell.
Sí. Són nens petits i els he d’ensenyar les coses bàsiques. Els ensenyo a nedar bé en l’aspecte tècnic, però sobretot que visquin la natació com s’ha de viure en aquesta edat, que és per disfrutar i passar-ho bé. Que no sigui un joc però tampoc una responsabilitat.
Es veu algun dia al marge de la piscina com a entrenadora d’alt nivell?
M’encantaria, però és molt difícil arribar a aquest nivell. És cert que tinc experiència com a nedadora, però m’he de formar i he d’adquirir més coneixements teòrics i tècnics. M’agradaria seguir formant-me i aprenent d’entrenadors que ja són a l’elit. M’agradaria anar a uns jocs olímpics des d’una altra perspectiva, tant si és per la part de la psicologia esportiva com d’entrenadora. De fet, seria un dels meus somnis.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Dissabte,27 abril 2024