El disseny d'aquest Tour estava pensat perquè la transcendència dels Alps fos relativa. Es tractava que tots els grans de la cursa arribessin als Pirineus vius per garantir l'espectacle i l'emoció fins l'últim dia. L'estratègia dels organitzadors ahir se'n va anar en orris. Els aficionats ho van agrair. Andy Schleck i Alberto Contador van protagonitzar una de les batalles més grandioses que es recorden mai a la Madeleine i van sustentar amb fets que són els únics que aspiren a vestir-se de groc en l'etapa final de París, l'única que realment compta a l'hora de recollir la preuada vestimenta. Cadel Evans va perdre el lideratge però ho va fer honorant la seva professió. Diumenge es va fer un petit trencament al colze i tot i això va decidir sortir i defensar el mallot. Al final, i després d'un sofriment indescriptible en paraules, va cedir vuit minuts. A l'arribada, Schleck es va vestir per primer cop de líder, amb 41 segons de diferència respecte de Contador. Tot resta obert quan falten les etapes més dures, les dels Pirineus.

Durant 150 quilòmetres de l'etapa, l'equip d'Evans, el BMC, va intentar fer veure que ho tenia tot controlat. Va ser una ficció. Quan el Saxo Bank, primer, i l'Astana, després, van decidir a la Madeleine fer un pas endavant, la sacsejada va tenir unes proporcions imprevistes i gegantines. L'escuder de Schleck Nikki Sorensen, un danès que no abandona la cara de sofriment ni quan recull els bidons del cotxe, va ser el primer a treure els estris d'escalada. Els primers caps de fila que van començar a fer figa van ser Ryder Hesjedal (Gramin), Bradley Wiggins (Sky), Michael Rogers (Columbia) i Carlos Sastre (Cervélo), que abaixaven el cap sense trobar cap protecció contra el sol que els mortificava. Evans, abans d'arribar a mitjan port, va començar a desfer-se i el seu mallot groc es va anar descolorint a mesura que els seus soferts companys l'intentaven animar en el camí a la perdició. El Tour –devia pensar un cop més l'australià– no és per a mi.