Etapa 7. Tomblaine/La Super Planche des Belles Filles

Tomblaine pertany a la “banlieue” de Nancy, a la Lorena. Entre una i l’altra vila hi passen les aigües nerviüdes de la Meurthe, un afluent de la Moselle, un riu vinícola que, a la vegada, és un afluent del Rin, el nervi dur d’Europa. La sortida d’etapa d’avui és coneguda a França sobretot per albergar l’estadi Marcel Picot, on juga el Nancy i on –en un dels grans moments de la història del futbol francès, el 23 de maig de 1988– hi van arribar a jugar Pelé i Maradona, en un partit d’homenatge a Michel Platini. I poca cosa més a dir i a fer a Tomblaine, si no es vol passar a l’altre costat del riu a provar els macarons fets amb la veritable recepta d’ametlles de les Dames du Saint Sacrement. Nancy, ciutat fortificada i universitària, seu d’una de les cinc òperes nacionals de França i seu també de la quiche lorraine, l’equivalent a la pizza en la refinada cultura gastronòmica francesa.

Els ciclistes sortiran de Tomblaine resseguint el traçat del riu fins a Dombasle-sur-Meurthe, on hi ha l’aiguabarreig de la Meurthe i el Sânon, i per on travessa també el canal del Marne al Rin. Aquesta regió li va valer la trista reputació fa més d’un segle de ser l’abocador d’aigua salobre més gran d’Europa, en particular pel clorur de calci abocat per la planta de Solvay. Dombasle fa honor al seu nom llatí Domus Pusilla (casa petita) i no té gaires encants, ostenta –això sí– dues flors d’honor en el concurs anual de “villes et villages fleuris”.

Uns quilòmetres més amunt de la Meurthe, a Lúneville, l’escamot ciclista veurà com el riu es proveeix, a mà dreta, de les aigües divagants de la Vezouze. A Lúneville es vanten d’haver inventat el pastís estrella dels restaurants de París, el Baba au rhum. Després d’aquesta població no faltarà remuntar gaire el riu per arribar a Gerbéviller (pronunciar “jarvé-vilé”) on ens trobarem amb el Mortagne, un altre afluent que, en aquest cas, a la vegada, té vint-i-nou afluents referenciats, i malgrat tot, aquí encara no millora gaire la qualitat de l’aigua.

A Rambervillers els ciclistes passaran més aviat sorpresos davant del rètol que anuncia que la població està situada justament en el quilòmetre 320 a l’est del punt zero de les carreteres de França a París, situat davant de la catedral de Notre-Dame. Probablement pel fet d’estar assentat en zona sísmica, els rambuvetais es miren el món amb malfiança, de fet fou aquí on el 1975 es van descobrir les primeres traces de la “bèstia dels Vosges”, una mena de gos dels Baskerville a la francesa o de ieti, però més baixet. Potser per altres raons, però no cal descartar les precedents, el 1992 es va anul·lar l’estació ferroviària local i ara la bèstia ha de córrer vint minuts per una carretera secundària abans de trobar l’estació més pròxima.

Només quan arribem a Bruyères ens adonem que ja fa estona que hem deixat enrere la Meurthe i que ara anem resseguint la Mortagne i que el paisatge comença a estar dominat al fons per la presència de la serralada dels Vosges. És terra de nabius, que els francesos anomenen “myrtilles”, però que els d’aquí denominen “brimbelles”. Una mica més amunt, a Gérardmer, hi ha un llac i un festival internacional de cinema fantàstic. El 1922, Gérardmer va ser candidata sense èxit per a l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern de 1924 contra Chamonix i Luchon.

A partir d’aquí l’etapa ja és cosa d’escaladors amb dos colls importants, el de la Grosse Pierre i el Col des Croix, per a després ja remuntar definitivament cap a la Super Planche des Belles Filles on espera la meta a 1.140 metres, cinc pistes d’esquí alpí i cinquanta quilòmetres d’esquí de fons, més un circuit que permet pujar fins al Ballon d’Alsace, des d’on es poden contemplar, en un dia clar, els Alps suïssos i la Selva Negra i es poden trepitjar encara restes de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.

Aquí és recomanable no anar a dormir sense haver menjat abans uns talls de gandeuillot de Fougerolles, una mena d’embotit de carn de porc i de tripes, una barreja de salsitxa i andouillette que se sol acompanyar de bons glops de Beaujolais o de Pinot-noir d’Alsacia, a gust de cadascú.